Ho reconeix el mateix primer tinent d’alcalde Jaume Collboni. Des que es va acabar la Guerra Civil no hi ha hagut un moment tan crític per a la ciutat de Barcelona com l’actual. I és que és així. Evidentment no és la primera crisi important que pateix la capital de Catalunya. La de finals de la dècada dels 70 del segle passat va ser molt intensa, tant que va trastocar tota la burgesia catalana i barcelonina. També va ser aguda, però molt més breu, la que es va produir just després dels Jocs Olímpics. Però cap ha assolit la dimensió de l’actual, i les xifres de caiguda del PIB en donen testimoni.
La capital de Catalunya va perdre l’any passat l’11,7% del PIB, més que Madrid tot i que aquesta va registrar una disminució del 10,5%. El problema afegit és que a diferència de Madrid, el primer trimestre de l’any ha continuat sent econòmicament un desert per a Barcelona. Passejar per La Rambla, caminar pel Gòtic o pel Passeig de Gràcia és més il·lustratiu que qualsevol anàlisi sobre la realitat que viu la ciutat. L’àrea central i les zones més turístiques estan farcides de rètols de botigues que es lloguen, que és un pèssim indicador de la dinàmica a la qual estem sotmesos. Tant és així que l’Ajuntament de Barcelona s’ha embarcat en una operació de molt dubtosos resultats. Es tracta de la compra de locals de planta baixa de la ciutat per impulsar després la seva ocupació. En pensa adquirir 60 per un import de 16 milions d’euros, amb una especial atenció a Ciutat Vella, a la qual destinaran 6 milions.
Les xifres ja son un indicador de l’escassa rellevància dels espais a adquirir. A mes, és una gota d’aigua en un espai urbà on hi ha 5.323 locals de planta baixa buits. És una magnitud extraordinària que desertitza extenses zones de la ciutat. El pla que s’anomena “Amunt persianes”, insisteix en una política que ja es va iniciar fa un cert temps de comprar locals per oferir lloguers a preu baix, però la quantitat d’establiments que gaudiran d’aquesta condició és insuficient perquè afecti al mercat. D’altra banda, aquest ja presenta un to molt baixistes, precisament per l’abundància d’espais sense ocupar.
El problema de Barcelona no és el preu dels lloguers, sinó la demanda desapareguda. En primer lloc per la fugida del turisme, però també perquè les famílies gasten menys, un fet que també està determinat per les restriccions que ha establert la Generalitat, a més de les dificultats econòmiques del moment en què vivim.
L’Ajuntament hauria fet millor actuant com han fet altres consistoris injectant diners al consumidor per adquirir productes i serveis en l’àmbit de la ciutat. Aquests bons de compra poden permetre, per les seves característiques polítiques molt ajustades tant territorialment com sectorial, atorgar prioritat a determinades àrees o àmbits d’activitat. Un cop més els diners de Barcelona es gastaran en una resposta que no tindrà cap impacte a curt termini, que és el que necessitem.
Sembla difícil d’entendre que els qui governen la ciutat no tinguin clar que es tracta de facilitar la demanda. En aquest sentit Ada Colau també hauria d’haver estat molt més bel·ligerant en relació amb les limitacions que imposa la Generalitat que resulten en part incomprensibles pel càstig econòmic que infligeixen en relació amb els beneficis sanitaris que generen.
Ho reconeix el mateix primer tinent d’alcalde Jaume Collboni. Des que es va acabar la Guerra Civil no hi ha hagut un moment tan crític per a la ciutat de Barcelona com l’actual. Share on X
Loading ...
