El pla presentat la setmana passada pel president Sánchez presenta nombrosos forats i és objecte de crítica. En aquest àmbit, n’hi ha una de potent i alhora incomprensible. El greu problema espanyol de la natalitat, que està estretament connectat amb la família.
És tanta la ignorància, malgrat constatar el problema de l’envelliment i pèrdua de població espanyola, que cal pensar que és senzillament una actitud ideològica. Aquest govern veu la família i la natalitat com una cosa incompatible amb la seva visió progressista. El pla és, en aquest sentit, un element més d’una trajectòria que, a hores d’ara, ja és prou evident.
La taxa de fertilitat d’Espanya, 1,24 segons ONU el 2019, és de les més baixes del món. Només cal dir que ocupem el lloc 194. Més a la cua quasi impossible.
El 2019 hi van haver 360.000 naixements en xifres rodones i van morir 430.000 persones. Com podeu veure el forat és gran i es produeix any rere any. El 2020, a més per efecte de la Covid-19, l’impacte ha sigut particularment greu. El primer semestre només es van produir 168 naixements, un 4.21 menys que el mateix període de l’any anterior, i el saldo vegetatiu va ser negatiu en 94.000 persones.
Cal pensar que l’any passat van morir a conseqüència de la Covid i els seus efectes colaterals prop de 100.000 persones, el que ha provocat una reducció del nombre de pensionistes i també ha convertit Espanya en el país de la UE on més va caure l’esperança de vida, perquè es van perdre 1.6 anys.
Alhora, cada vegada hi ha menys casaments i aquest fet dificulta la formació de famílies i, per tant, de natalitat. D’altra banda la mitjana d’edat en que les dones tenen el primer fill creix i creix sense aturador, i ara ja se situa quasi en 32,5 anys. Aquest fet fa molt improbable que es pugui tenir el segon fill.
Però, no es tracta només que es formin poques famílies i que neixin pocs fills, sino que a més quasi la meitat dels que venen al món neixen fora del matrimoni. Aquesta circumstància, com tota la llarga literatura científica acredita, empitjora les condicions de formació i de funcionament de l’ascensor social en relació amb aquests infants. Una circumstància que només es pot pal·liar (vegis el cas dels països nòrdics) amb una despesa social i educativa molt alta, cosa que evidentment el pla 2050 no considera, perquè no atén a aquest fenomen.
Com no fa cas de cap dels temes relacionats amb la família: la dificultat de formar noves llars, de l’emancipació dels joves, de l’habitatge (un altre capítol perfectament ignorat). Ara, això sí, posa en primer terme la immigració i sosté que seran necessari quasi 200.000 immigrants cada any durant la dècada que falta per arribar al 2030. És a dir, quasi 2 milions d’immigrants més que s’afegirien als 5 milions llargs que hi ha a Espanya, encara que la xifra real deu ser un 15 o 20% superior donada l’abundor de nouvinguts de manera il·legal.
Aquest fet determinarà tres fenòmens simultanis que tenen una resultant potencialment conflictiva. Una població autòctona molt envellida i que es redueix a ulls vista:
- Un gruix cada vegada més nombrós d’immigrants, que se situaria entre el 17 i el 19% de la població, joves i amb fills. Aproximadament un de cada 5 habitants d’Espanya tindria aquest origen. És un pes molt gran.
- Però es que, a més, entre les noves generacions la seva proporció es multiplicaria perquè a hores d’ara ja els fills dels immigrants representen el 20% de la natalitat, molt per sobre del seu pes demogràfic total.
- Si a aquestes primeres generacions s’hi afegeixen els ja residents i nouvinguts, amb el continuat decreixement de la natalitat tindrem a 10 anys vista un procés de substitució clarament definit. Aquest és un concepte maleit, però que cal utilitzar-lo quan s’escau, i és evident que en les condicions espanyoles és de tota evidència que l’absoluta manca de política familiar favorable a la descendència, tindrà com a conseqüència, per poc que funcioni l’economia, un procés d’aquelles característiques.
Loading ...
