Els mitjans de comunicació, especialment els majors, insisteixen una vegada i una altra en el risc de les ‘fake news‘ per a la convivència i la bona pràctica democràtica. El problema és que alguns d’aquests mitjans recorren a aquest mecanisme de falsejar els fets quan els interessa per la seva línia editorial.
És el cas de La Vanguardia, que el passat dissabte 30 de novembre publicava, en un requadre assenyalat en vermell “les xifres”, pel que fa als casos d’abusos sexuals per part de sacerdots i persones vinculades a l’Església. Concretament, afirmava: Més de 400.000 persones han estat víctimes d’abusos per part d’algun sacerdot o religiós a Espanya. Això ho va explicar el Defensor del Poble, Ángel Gabilondo, al Congrés dels Diputats fa uns dies. Espanya, en conseqüència, és un dels països europeus que suma més casos ”.
Bé, en tan poques línies, La Vanguardia introdueix tres falsedats. Més en menys espai és impossible.
1a. Ni Ángel Gabilondo ni l’Informe del Defensor del Poble, mai no ha dit tal cosa, ni al Congrés ni a cap altre lloc o mitjà. És un rumor fals, una invenció descarada.
2a. La xifra de 400.000 és un invent que al seu dia va difondre El País i que, mimèticament i sense cap verificació, ja va reproduir La Vanguardia, i que va ser desmentida per diverses fonts, entre elles el president de GAD3, l’empresa que va fer l’enquesta per a l’informe del Defensor del Poble. Narcís Michavila, va qualificar aquesta xifra de “deliri estadístic”. Aleshores, La Vanguardia va cometre un error de seguidisme periodístic. Ara ja no és un error: és un rumor fals que propaga una infàmia.
3a. És fals que Espanya sigui el país que suma més casos. Utilitzant totes les fonts conegudes, de fet, és el que en té menys.
Anem per parts:
Què va dir Gabilondo al Congrés?
El 21 de novembre del 2024, durant la presentació de l’informe, Gabilondo va exposar l’“Informe sobre abusos sexuals en l’àmbit de l’Església catòlica i el paper dels poders públics” i va dir el següent:
- Xifres actualitzades: Va informar que la xifra de víctimes s’ha elevat a 674, el 83,5% de les quals són homes i el 16,3% dones.
- Testimonis de les víctimes: Va compartir testimonis que parlen de danys cognitius, espirituals i dificultats en la vida afectiva i sexual.
- Va sol·licitar al Parlament la implementació de “mesures concretes” per reparar el mal a les víctimes.
- Va presentar 24 recomanacions adreçades al legislatiu, l’executiu, als poders públics, l’Església i la societat espanyola.
- Va proposar la creació d’un fons estatal, amb participació de l’Església, per indemnitzar les víctimes.
- Suggerí la celebració d’un acte públic de reconeixement i reparació simbòlica a les víctimes.
- Va instar la col·laboració entre l’Església i l’Estat per adoptar compromisos conjunts en benefici de les víctimes.
- Va emfatitzar que “les víctimes esperen una resposta concreta a la seva situació i que no es postergui”.
- Prioritzar la reparació: Va demanar prioritzar la reparació de les víctimes per sobre de qualsevol diferència ideològica o creences.
- Reconeixement d’avenços: Va esmentar els passos fets per l’Església catòlica, com el Pla PRIVA.
Ni de lluny va dir res semblant al que afirmava La Vanguardia.
El deliri infame de les 400.000 víctimes.
Un mitjà de comunicació normal, és a dir, no especialment sectari, hauria d’haver tingut cura amb els desmentits que es van produir al seu moment per no reiterar ara, amb traïdoria, aquesta xifra. A més, si aquesta normalitat estigués relacionada amb la intel·ligència, hauria reparat, sense necessitat d’informació addicional, l’increïble fet d’aquesta xifra:
400.000 víctimes per a un període de vuitanta anys representaria un valor mitjà anual de 5.000 menors que han patit abusos per part de persones vinculades a l’Església. El sentit comú ja diu que no pot ser, i l’estadística ho demostra, perquè haurien representat, per exemple, més que el nombre total d’abusos a menors (4.776) registrats a l’estadística del Ministeri de l’Interior any 2015, una impossibilitat metafísica, o el 54% dels casos de l’any passat, quan les xifres reals segons les dades judicials són d’uns quants casos.
Més concretament, el Centre de Documentació Judicial (CENDOJ), citat per l’informe del Defensor del Poble, assenyala les dades de les sentències dictades entre els anys 1990 i 2022: un total de 146 casos, dels quals 131 van acabar amb sentències condemnatòries, és a dir, 4 casos a l’any, amb 67 culpables, dels quals 43 eren sacerdots, poc més d’un per any , de mitjana, al llarg dels darrers trenta-dos anys. I, a més, amb una clara tendència decreixent a partir de principis del segle, com revelen les dades del Defensor del Poble.
És realment escandalós que es concentri l’atenció en aquestes víctimes, mentre que només el 2023 es van produir 9.185 abusos, dels quals com a màxim un parell tenien aquest origen. Per què l’atenció se centra en aquesta minoria i no s’investiguen les 9.183 restants víctimes? Per què La Vanguardia no sent la mínima curiositat professional per aquesta criminal paradoxa?
Els que menys a Europa
En contra del que diu el diari dels Godó, Espanya no destaca. Fins i tot el registre d’El País, basat en gran mesura en denúncies anònimes, i que mai no ha volgut contrastar les seves dades amb altres fonts, dóna un màxim per a vuitanta anys en els quatre informes presentats: 704 testimonis i 545 casos en un període de vuitanta anys . Aquestes xifres mostren encara més l’ escàndol dels 400.000.
És tan obvi, que La Vanguardia hauria de rectificar d’ofici, simplement per dignitat professional.
Loading ...
