En part són enquestes, en part són fets comptats, però tot pinta que les eleccions europees de juny portaran un canvi substancial en la correlació de forces polítiques a Europa i sobretot al Parlament Europeu.
Per començar, un dels grups parlamentaris, Identitat i Democràcia (ID), passaria a ser el tercer, després de populars i socialdemòcrates, superant els liberals que, de sempre, havien estat la segona força. Aquest grup està format, entre altres, i com a principals organitzacions, pel Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, pel partit holandès de Geert Wilders, Alternativa per a Alemanya i la Lliga Nord italiana, entre d’altres de menors. Aquest grup parlamentari obtindria quasi, o sense quasi, els 100 escons, augmentant extraordinàriament els 58 actuals.
Però és que encara n’hi ha més perquè la dreta radical està dividida en dos grups, i el segon també enregistra un gran potencial. Es tracta dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR), a més d’alguns partits no inscrits, el més important de tots el Fidesz hongarès. D’aquest grup també en formen part el partit que governa a Itàlia, el de Giorgia Meloni, i el que fins fa poc ho feia a Polònia i que continua sent el primer partit d’aquest país, Llibertat i Justícia. El conjunt d’aquests dos grups convertiria la dreta radical en la segona força al Parlament, superant a la socialdemocràcia, el que voldria dir, de fet, un canvi de paradigma polític.
S’estima que la dreta radical guanyarà les eleccions europees amb Bèlgica, França, Itàlia, Països Baixos i Polònia. I quedarà segona o tercera a nou països més, entre ells Alemanya, Suècia, Portugal i Espanya. Cap dels cinc grans països de la UE (Alemanya, França, Itàlia, Espanya i Polònia), tindrà com a partit victoriós la socialdemocràcia o als liberals, i entre els de segon nivell però desenvolupats, com Bèlgica, Països Baixos i Suècia, només en aquest últim és molt probable que sigui el partit socialdemòcrata qui guanyi les eleccions.
Llegir aquesta transmutació sota la continuada cantarella d’establir un cinturó de protecció contra tots aquests partits, que són o seran partits de govern, estigmatitzant així milions i milions de votants i fent inviables unes relacions harmòniques d’estat a estat, si es produeix, seria el suïcidi polític d’Europa amb pes o dogmatisme de socialdemòcrates i liberals.
Amb tot això la peça clau és el PPE, perquè si bascula cap a la banda de fer efectiva aquesta estigmatització, la crisi de la UE i entre estats està a la porta d’entrada. Al contrari, si el PPE normalitza les seves relacions i condueix per la via del pragmatisme governamental a aquests grups, com s’està veient en el cas d’Itàlia, el que surt reforçada és la democràcia i Europa, que alguns confonen amb aspectes molt parcials del seu manual ideològic.
Europa no es pot limitar a tenir una posició més favorable o menys amb l’avortament, el matrimoni homosexuals o l’autodeterminació de gènere. L’interès d’Europa és tota una altra cosa, és el gruix del benestar dels seus ciutadans, de la seva seguretat i de la seva capacitat de tenir un paper al món en el qual no siguem percebuts com una rara avis perquè proposem coses que la major part de la humanitat refusa.
Començar per aquí, que és una cura d’humilitat, és molt més positiu i constructiu que totes les historietes antioccidentalistes que volen refer el nostre passat, com du a terme la cultura de la progressia. El passat no es pot refer. Se’n poden extreure lliçons, i una d’elles és que la majoria del món refusa algunes de les polítiques centrals com les esmentades, que es volen confondre amb els interessos Europeus.
Loading ...
