Apuntava en l’article precedent un succint diagnòstic de la crítica situació de l’ensenyament a Espanya, i la inadequació de la recent llei Celaá per abordar-la.
Una de les grans raons perquè així sigui, rau en l’oblit de la família, tot i ser l’agent decisiu per assolir un bon rendiment escolar, atès que fins a un 60% dels resultats en depèn, no tant perquè imparteixi instrucció, que també ho fa, sinó perquè forma en les virtuts necessàries perquè la instrucció escolar fructifiqui. Es tracta del capital social localitzat en cada família, que es tradueix en capital humà. Sabem tot això des de fa una pila d’anys, des de finals dels vuitanta, amb els estudis de James S. Coleman (Capital social i capital humà. Zona Oberta. 94/95, 2001) i també aquí.
Sobre aquesta matèria. Disposem al nostre país d’un excel·lent treball del sociòleg Javier Elzo Models Familiars a Catalunya 2009. Els diferents resultats observats i els perfils socioeconòmics de cada família li permeten establir quatre tipus. El grup que s’anomena ” família progressista” agrupa en el cas de Catalunya el 23% del total. És el que presenta un nivell de renda més elevat, i d’acord amb aquesta dada un mai alt nivell d’estudis. Tot i això, els seus resultats s’assemblen als de l’anomenada “família conflictiva” (15% de l’total), la qual revela una major freqüència de fills amb actituds antisocials, i que es caracteritza per tenir el menor nivell d’ingressos i formació. En contrapartida, els que obtenen millors resultats es troben a la banda mitjana dels ingressos. Es tracta de la que classifica com a “família conservadora” (30,5%), i la ” família convivencial” (32%). El resultat coincideix a assenyalar, una vegada més que, juntament amb la renda i el nivell socioeconòmic, que són variables explicatives fonamentals, es requereix un determinat capital social per assolir una socialització positiva dels fills, condició bàsica per a un bon rendiment. escolar.
La llei Celaá
La nova llei aprovada com totes les precedents, sense consens, però amb el menor marge a favor de totes elles, només per un vot, no només no dóna resposta als problemes de fons, com el baix rendiment escolar, l’absència de motivacions i capacitat d’esforç, el fracàs en matemàtiques, ciències i comprensió lectora, l’abandonament escolar primerenc, sinó que ha comès l’irremeiable error de menysprear el paper dels pares. Ha reduït encara més les seves capacitats educadores en negar a la pràctica el dret constitucional a l’educació moral i religiosa dels seus fills, quan precisament aquest tipus d’educació configura el nucli dur del capital social; el capital moral. Cal recordar el que va escriure Fred Hirsch a The Social Limits to Growth . “L’exhauriment del capital moral pot ser més costós que l’exhauriment del capital físic “.
La llei menysté un dret humà fonamental (art, 26.3): “Els pares tindran dret preferent a escollir el tipus d’educació que serà donada als seus fills”, en relació a l’article 10.2 de la Constitució i l’article 27, que en els seus 10 punts expressa el pacte educatiu a Espanya amb tres pilars: dret a l’educació, llibertat d’ensenyament i dret dels pares, a més dels articles 27.1 (llibertat d’ensenyament), 27.6 ( llibertat de creació de centres docents ), i l’art . 14 (Igualtat davant la llei). La llibertat no consisteix en una única escola estatal regida per funcionaris de l’estat. Això és una obvietat.
La llei, com informava aquest diari, en una bona anàlisi de les seves principals continguts “recull les aspiracions generals de l’esquerra progressista“. La qual cosa és un problema per partida doble. Primer perquè el que es tracta de recollir són els problemes de la nostra educació, i no l’a priori d’una ideologia, i més encara, quan -segon problema- la majoria de les fracassades lleis educatives d’aquest país, començant per la LOGSE, han estat fetes per l’esquerra, no sé si progressista o no.
S’ha fet una llei, no a favor de l’educació, sinó contra els drets dels pares, l’escola concertada a la qual asfíxia econòmicament, i la diferenciada presentant-la com el que no és, llevat que la UNESCO s’equivoqui, atès que la Convenció de la UNESCO relativa a la lluita contra les discriminacions en matèria d’ensenyament del 14 de desembre de 1960, acceptada per Espanya el 20 d’agost de 1969, ratificada el 1999 pel Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de l’ONU, estableix en el seu art. 2n que no hi ha discriminació en “els centres d’ensenyament separats per als alumnes de sexe masculí i per als de sexe femení, sempre que aquests sistemes o centres ofereixin facilitats equivalents d’accés a l’ensenyament, disposin d’un personal docent igualment qualificat, de locals escolars i d’un equip d’igual qualitat, i permetin seguir els mateixos programes d’estudi o programes equivalents.”
Rematem la qüestió: l’últim informe de l’OCDE sobre 63 països, publicat pocs dies després de l’aprovació de la llei, confirma una vegada més la crisi de l’educació pública espanyola. En aquest cas, pel que fa als alumnes de primària. Espanya se situa per sota de la mitjana en matemàtiques, 527 per 502 punt i en ciències, 526 per 504. Res de tot això ho resoldrà la nova llei. Les “aspiracions generals de l’esquerra progressista” hauran quedat satisfetes a costa de l’educació.
La nova llei Celaá aprovada per un sol vot, no només no dóna resposta als problemes de fons, com el baix rendiment escolar Click To Tweet
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.