El Parlament finalment ha decidit entrar en una qüestió que fa anys que s’arrossega i que les últimes dades referides al fracàs de la comprensió lectora entre els alumnes catalans ha acabat de fer esclatar. Això vol dir que el debat parlamentari, sobretot si és profitós, benvingut sigui, però arriba amb molt de retard. A Converses ja vam tractar dies enrere aquesta qüestió sota un títol ben explícit: “La destrucció de l’ensenyament a Catalunya“.
El problema en la comprensió lectora és ben evident. Catalunya és l’última comunitat autònoma d’Espanya i queda lluny de la mitjana i encara més lluny de la que correspon a la UE i a l’OCDE, 507 punts per a Catalunya, 521 per a Espanya, 528 per a la UE i 533 per a l’OCDE-28. Hi ha comunitats que milloren aquestes marques internacionals, en concret Astúries (550), Madrid (539) i Castella i Lleó (538).
La varietat de situacions socioeconòmiques i culturals que assenyalen aquestes tres regions espanyoles ajuden a entendre que el problema català és això: Un problema específic de Catalunya. És lamentable, però és així.
En els últims anys s’observa un empitjorament, que és molt clar en el nostre cas. El 2022 la taxa d’abandonament escolar és significativament superior a la de 2021, i amb les avaluacions que es fan a 6è de primària i 4t. ESO, tots els resultats han empitjorat d’un any per l’altre i són particularment dolents en matemàtiques, anglès, coneixements ,científic tecnològics i, per davant de tots aquests, però per darrere de tots els altres, la llengua catalana, fet que diu molt poc de com funciona el seu caràcter de llengua vehicular.
Hi ha 10 raons bàsiques que expliquen aquesta situació i que no es veuen només a l’escola, perquè, recordem-ho, el primer factor educatiu es dona a la família. Escoles mediocres amb famílies amb capacitat educadora aporten millors resultats que no escoles de primer nivell amb famílies que no tenen capacitat o cura de l’educació dels seus fills.
Aquests factors es poden resumir en aquests termes:
- El capital social de la família. És molt diferent aquella família que té uns valors compartits i viu ordenadament que la que no ho fa, aquella que reconeix i sobretot practica el valor del treball, de l’estudi i la lectura, que la que n’és aliena. I òbviament marca la diferència la que es preocupa i estimula perquè el fill dediqui hores a l’estudi, que la que en passa olímpicament.
- La desestructuració familiar. Les famílies desestructurades tenen més dificultats objectives, perquè és més difíci,l tractant-se d’una sola figura paternal o maternal, dedicar temps net d’atenció al fill. Catalunya presenta una taxa de divorci molt més gran que l’espanyola, 2,1 en relació amb 1,9 divorcis per 1.000 habitants. A Castellà i Lleó, que sempre obté bons resultats, aquella taxa és només del 0,6. Hi ha també una correlació poc estudiada però certa entre la taxa d’avortaments i el baix rendiment escolar. A Catalunya també és molt alta, 13,42 per cada 1000 dones en edat d’infantar, per 10,7 a Espanya.
- El capital cultural. Majoritàriament està relacionat amb el nivell d’ingressos, però cada vegada hi ha més excepcions. Perquè aquelles famílies imbuïdes d’una cultura “progressista” amb escàs ordre domèstic, malgrat tenir ingressos alts, generen un baix capital cultural en els seus fills. Amb tot, el nivell socioeconòmic és un predictor del rendiment acadèmic, sobretot a primària i, per tant, assenyala que els ajuts econòmics haurien de tenir un especial paper en aquestes edats.
- Relacionats amb els altres dos tipus de capital, el capital moral de la família que també és extrapolable a l’escola i significa la capacitat d’establir unes normes clares i complir-les. De saber identificar el que és el bé, el que és just, i el que és necessari i actuar en conseqüència.
- Molt important. Pobresa infantil. A més pobresa infantil més població de 24 a 35 anys sense estudis de secundària, i Espanya (també Catalunya) és un dels països d’Europa on aquest problema té major dimensió.
- La mateixa escola. En conjunt, regeixen criteris semblants als apuntats pel capital social, cultural i moral en el cas de la família. Si només és una acumulació inorgànica de professors i alumnes, el rendiment escolar serà molt irregular. Les escoles amb un ideari ben perfilat tenen molt guanyat. També influeix l’ambient, la seva qualitat i, òbviament, la infraestructura i recursos de l’escola.
- Disposar de mitjans adequats en funció de la proporció del nombre d’alumnes immigrants que requereixen una atenció especial. Si no és així, el baix rendiment està assegurat.
- El resultat de l’escola es juga sobretot a l’aula. Aquest és el factor clau. Un element determinant és el temps real dedicat a ensenyar que guarda relació amb el bon ordre i motivació que el professor sap imprimir als alumnes. Si bé, com ja s’ha apuntat al principi, en tot això la família hi té un gran paper. O venen ben educats de casa, o el problema es trasllada a l’escola. L’estil d’ensenyar és també un valor, sobretot en determinat tipus d’assignatures, cas de les matemàtiques.
- El problema de la compressió lectura és terrible, donat que constitueix la clau de volta per accedir a tota comprensió. Farien bé les escoles de deixar-se d’experiments pedagògics i treballar intensament aquesta qüestió i dedicar més temps a elaborar resums, a redactar i a treballar després els resultats. Dues habilitats cognitives estan molt tocades i cal que es recuperin: la memòria i l’atenció, lligades a la capacitat de concentració.
- Finalment, la qualitat de les institucions públiques, la Generalitat i l’Estat, són agents fonamentals d’aquesta qüestió. El fet que no s’aconsegueix consensuar una llei d’educació ja diu el grau de desastre del país i el fet que tant el govern de la Generalitat com l’espanyol atorguin una importància especial a l’adoctrinament en les seves ideologies, té conseqüències visibles sobre els pèssims resultats escolar.
De totes aquestes qüestions, quines abordarà el Parlament de Catalunya? La resposta assenyalarà si hem trobat el camí o continuem la davallada perquè la ideologia mata la bona educació.
Loading ...
