La sequera continua en tota la seva dimensió, sobretot en les conques internes, és a dir, aquelles que no depenen de l’Ebre. En relació amb les primeres, el nivell dels pantans s’ha situat en el 21% i, per tant, ja lleugerament per sota de l’altre període de sequera, el del 2008 (ara estem al 21,03% i aleshores estàvem al 21,05%). Pel que fa a la conca de l’Ebre, no s’ha arribat encara al mínim històric d’aquell any del 30,45%, però s’hi està a prop perquè l’aigua embassada representa només el 31%.
D’altra banda, les elevades temperatures augmenten l’evaporació dels embassaments i l’evotranspiració de la vegetació, accentuant les conseqüències negatives de la sequera. El que passi aquest mes i el que ve és crucial perquè a partir de desembre el territori entra en el període de menor precipitació de tot l’any, que compren els mesos de gener i febrer.
La publicació de l’Atles Climàtic 1991-2020 que Converses ja va tractar en relació amb les temperatures permet una observació d’ampli recorregut sobre com han evolucionat les precipitacions en el període actual assenyalat i l’anterior estudiat, que corresponia al trentenni 1961-1990.
El resum entre aquests dos grans períodes no assenyala canvis de magnitud excepte una lleugera ampliació de la superfície semiàrida de Catalunya, que ja supera clarament el 10% del territori i l’aparició d’algunes zones amb una precipitació inferior als 650 mm. i, per tant, una zona àrida que no existia en el trentenni 1961-1990.
Una visió de conjunt del territori ens indica, com ja sabem pel clima mediterrani, que Catalunya té una tardor plujosa amb una mitjana de precipitacions de 200 mm. en el 60% del territori. L’hivern és sec, excepte en l’extrem nord-occidental, és a dir la part del Pirineu i especialment la Vall d’Aran amb mitjanes de menys de 175 mm. a la Catalunya semiàrida. I una primavera moderadament plujosa amb 100 mm. a tot arreu i un estiu molt sec, excepte al Pirineu i particularment a les comarques del Ripollès, el nord del Berguedà, l’est de Garrotxa, part de la Cerdanya i nord d’Osona. Amb aquests perfils està clar el que s’ha apuntat més amunt, el que passi en aquest trimestre de Cap d’Any és decisiu.
Des del punt de vista de les precipitacions Catalunya es pot diferenciar en 3 zones. La Catalunya humida, en la qual plou per sobre dels 700 mm l’any, que afecta sobretot els Pirineus, Serralada transversal arribant fins al Montseny i fins i tot el Montnegre, i l’extrem septentrional de la Serralada Litoral. Com veiem, el màxim de precipitacions es produeixen en zones de muntanya i, per tant, d’escassa capacitat agrícola i en una part de la serralada prelitoral que fa difícil l’aprofitament per a usos humans de l’aigua de precipitació.
A l’altre extrem tenim la Catalunya semiàrida, que situa en els 400 mm. de precipitació l’any i que com hem vist la seva característica és la de créixer en superfície i augmentar la seva aridesa. Bàsicament, és un triangle continu que té el vèrtex a l’est de la Segarra fins al nord de Terra Alta i el sud de la Noguera i que comprèn terres veïnes de pràcticament tot el Segrià i el Pla d’Urgell. En aquest territori que és també on hi ha gran part dels regadius de Catalunya, l’opció agrícola és inviable sense reg. I finalment, la major part de Catalunya, 62%, és seca i amb menys de 700 mm. anuals, el que assenyala un dèficit, donada la seva evotranspiració potencial.
Un problema afegit és que aquests menys de 700 mm. no es reparteixen d’una forma equilibrada al llarg de l’any i això necessàriament obliga a disposar d’elements de regulació i embassament.
Catalunya, per tant, té un repte important per millorar l’aprofitament de l’aigua en totes les seves dimensions. Perquè és evident que la característica fonamental és tractar-se d’un país sec, i només l’acció humana pot evitar les limitacions i conseqüències negatives que aquesta característica imposa.
La sequera continua en tota la seva dimensió, sobretot en les conques internes, és a dir, aquelles que no depenen de l'Ebre Share on X
Loading ...
