Cinc anys després de la primera onada de la Covid-19, el món sembla estar ja molt lluny d’aquella primavera tràgica del 2020.
I és precisament gràcies a la distància temporal que podem començar a analitzar els impactes profunds de la pandèmia en les nostres societats occidentals.
En un món que sembla accelerar-se sense parar i on ningú no sap esperar, un bon exemple dels fruits que pot portar un treball pacient fou l’informe de la gestió de la pandèmia realitzat per la Cambra de Representants dels Estats Units d’Amèrica i publicat el passat 4 de desembre.
No val la pena entrar-hi en detalls perquè Josep Miró i Ardèvol ja va fer una excel·lent anàlisi dels seus punts clau. No obstant això, sí cal destacar que moltes de les decisions preses en aquell context, tant dels polítics com dels “experts”, demostraren ser contraproduents algunes, i molt qüestionables altres.
Entre aquestes destaquen que moltes restriccions a les llibertats civils, com l’ús de mascaretes i confinaments estrictes, estaven mancades de base científica sòlida. El tancament d’escoles i universitats va tenir un impacte negatiu durador en el desenvolupament acadèmic, emocional i social dels infants i joves. Científics i polítics varen intentar desestimar la teoria de l’origen del virus en laboratori, que ara s’admet com la més probable. El paper exagerat de la policia i els “denunciadors ciutadans” contribuïren a un clima de control social.
Tot plegat ha erosionat greument i durablement la confiança en les institucions.
D’altra banda, la pandèmia fou viscuda de formes molt desiguals segons la situació socioeconòmica i familiar de cada persona. Encara hi ha qui la recorda avui com un recés daurat a la casa de camp, mentre d’altres com un empresonament en pisos esquifits, ja sigui amb nens petits que tenien prohibit sortir al parc de davant o amb persones grans mancades d’assistència.
Un període tan complex no podia estar absent de conseqüències per a la confiança en les institucions i la cohesió social.
Segons dades recopilades en el Financial Times, el passat febrer tres quartes parts dels nord-americans pensaven que la pandèmia havia tingut l’efecte d’accelerar les divisions del país. Al Regne Unit, la confiança en la policia es desplomava i un percentatge rècord del 45% afirmava que “quasi mai” confiarien que governs de cap color anteposin la nació als interessos partidistes (un 22% més que al bell mig de la pandèmia).
A pesar d’aquest desastre per a les institucions i pel mateix funcionament de la democràcia, enlloc del món els polítics semblen haver pres nota. Per exemple, a Espanya no hi ha hagut cap comissió parlamentària per identificar les responsabilitats polítiques de la desastrosa gestió de la pandèmia. Als Estats Units, demòcrates i republicans s’han atrinxerat en els seus errors respectius (confinaments massius, d’una banda, i escepticisme a les vacunes de l’altra).
Finalment, la pandèmia ha provocat o accelerat altres fenòmens que estan poderosament contribuint a la nostra policrisi que afebleix cada cop més el teixit social occidental, com la inflació i el boom de la immigració a partir de l’any 2022.
Un període tan complex no podia estar absent de conseqüències per a la confiança en les institucions i la cohesió social Share on X
