I ara el desastre es fa públic a l’ensenyament. Estem molt lluny de la mitjana europea i el que és pitjor, som a la cua d’Espanya en comprensió lectora, que és la clau de volta de tot el procés educatiu. Si els alumnes no entenen o ho fan amb dificultat el que llegeixen, no aprendran res. I aquesta és la situació catalana.
Per si avui serveix de consol, que suposem que no, només Ceuta i Melilla a tota Espanya estan pitjor que Catalunya. El sistema català escolar s’ha convertit en una riota, i pitjor encara, dona arguments –falsos- que el problema és el català com a llengua vehicular quan aquest fet, que fa més de 25 anys que existeix, sempre havia portat en el passat millors resultats que la mitjana espanyola.
Només un 27% dels alumnes es troben en els dos millors nivells, mentre que el 30% presenten nivells baixos o molt baixos. El país de l’escola moderna, de l’escola experimental del Bosc, de Rosa Sensat, de Prudenci Bertrana, de l’escola normal i el patronat escolar quan la mancomunitat, amb una pedagogia que va florir en condicions tan adverses com la dels anys 50 i 60 amb Talitha, Costa Llobera, Thau, Toni Vila, amb pedagogs tan assenyalats com Marta Mata o Joan Triadú, és ara el lloc que presenta pitjors resultats educatius. Trenca així una constant del catalanisme, la seva indissoluble unió ha proporcionat un ensenyament de qualitat. Ho han aconseguit els que han governat fins ara, no és flor d’un dia, si bé ara l’ha d’entomar en solitari ERC, que una vegada més i en poc temps es cobreix, no precisament de glòria, després de la irresponsable imprevisió per afrontar la sequera.
Catalunya s’esfilagarsa i el conjunt de fils verticals que dota d’estructura a un teixit, balla. Allò que mantenia en tensió positiva al país s’esqueixa. Cal prendre-ho molt seriosament perquè el que passa amb l’ensenyament és un fet més que s’afegeix al conjunt de dades alarmants sobre aquesta esfilegassada que acabarà per fer-nos retrocedir d’una forma extraordinària com a país.
Ens hem pensat falsament que érem els millors sense necessitat de fer res especial per aconseguir-ho, i és clar això es paga. Les generacions precedents, incloses les que van fer la transició i més enrere van rellançar el país cultural i políticament en ple franquisme, estan esgotades o desaparegudes per raons d’edat. I el que ha vingut al darrere és senzillament un desastre. Els nostres lideratges polítics són una broma de mal gust. Els lideratges empresarials i econòmics una paròdia. On són els Figueres de la nostra època, tota aquella gent que a més de fer empresa eren capaç de tenir per ambició o per servei, un impuls polític, un projecte de país? Polític, que no vol dir ni molt menys d’etiqueta de partit. Perquè la partitocràcia s’ho ha menjat tot.
I continuen els estirabots. La incertesa per qui serà alcalde de Barcelona és total i Collboni capaç de fer tots els papers de l’auca encara es postula com a alcalde mantenint l’aliança amb Colau. Ens governa un partit de petita minoria parlamentària i que demostra que no sap actuar sobre la realitat de les coses. I ara per acabar-ho d’adobar i per dissimular la seva estrepitosa derrota, 300.000 vots perduts a Catalunya (el PSOE n’ha perdut 400.000 a tota Espanya), ressuscita una mena d’esparrac de front d’esquerres català rememorant amb la boca petita aquell gran error històric que ens va dur al 6 d’octubre de 1934.
Després del fracàs dels grans “acords amb Sánchez” de la taula de diàleg, de la incapacitat per aconseguir el traspàs de Rodalies, de revisar el sistema de finançament que l’any que ve farà una dècada que havia de ser revistat, després de tot això ara volen aixecar la bandera de som-hi tots que ve el llop. La història de sempre. La qüestió és tenir excuses per tapar el mal govern.
Però, el més divertit de tot és que abans que Aragonès formulés aquesta crida se li va anticipar el secretari general de JxCat, Jordi Turull, proposant “una aliança de tots per posar a l’agenda catalana i el conflicte polític al centre”. O sigui, que segons els dos partits que ens van dur a l’ensulsiada del procés, ara la resposta és que s’unifiquin en una aliança electoral a la qual s’hi afegeixen la CUP, per una banda, i el PDeCAT, per una altra. I després voldran que ens els preguem seriosament. Seria d’allò més interessant veure la candidatura de Jaume Giró encapçalant una llista amb gent de la CUP més esquerres. És clar que coses més verdes s’han donat a la vinya del senyor.
