La bomba de rellotgeria migratòria que ningú no vol desactivar

La immigració, el problema de l’habitatge i la crisi política s’han transformat, als ulls dels ciutadans, en tres qüestions que poden demolir la democràcia espanyola. Tot i que la seva naturalesa és diferent, comparteixen una mateixa arrel: la incapacitat, després de més de set anys de Govern de Sánchez, per abordar polítiques públiques d’acord amb la naturalesa de cada problema.

Un exemple clar és el de l’habitatge. Fa set anys ja hi havia dificultats, però estava lluny d’haver esdevingut el problema multifactorial que és avui, i que tant afecta la vida de les persones i les famílies, així com l’economia. La situació s’ha tornat gairebé irreparable, fins i tot a mitjà termini. Les perspectives a llarg termini tampoc són encoratjadores.

Les polítiques del Govern pateixen dos tipus de limitacions: una és la incapacitat per executar allò que prometen, i l’altra, el disseny de solucions que generen efectes contraris als desitjats. Un exemple evident és la limitació dels lloguers a zones tensionades, que ha reduït l’oferta i ha limitat encara més l’accés a l’habitatge per als que no tenen ingressos elevats.

En el cas de la immigració, el patró és similar. Encara no ha arribat al punt àlgid, però totes les enquestes mostren com creix la seva percepció com a problema, situant-se ja entre les principals preocupacions ciutadanes.

La immigració és un desafiament europeu que encara no ha trobat cap resposta. S’ha passat d’“aquí cabem tots” a posicions de rebuig extrem. Avui impera una línia intermèdia: restringir l’arribada de nous immigrants, perfeccionar els sistemes de retorn i limitar en alguns casos (com a Dinamarca, actual presidència de torn de la UE) l’accés a determinats serveis públics, per evitar que actuïn com a “efecte crida”.

És evident que accedir a un país amb sanitat i educació gratuïtes és un gran atractiu. Però també ho és que aquestes mesures tensionen la igualtat de condicions de vida i plantegen un considerable dilema moral.

El que no pot ser —ni a Espanya ni a Europa— és que mentre la Unió Europea avança cap a una política migratòria més restrictiva, Espanya segueixi en direcció oposada. Dinamarca, Alemanya, Itàlia o França apliquen polítiques que no tenen res a veure amb la pràctica de portes obertes del govern espanyol.

La immigració irregular no entra principalment per pasteres a les Canàries o les Balears. La gran majoria entra per Barajas, i menys, per l’aeroport de Barcelona. A més, el sistema espanyol és incapaç de retornar als immigrants il·legals, creant una borsa de desenes de milers de persones en situació irregular atrapades en un cercle kafkià: no poden treballar perquè no tenen permís de residència, i no poden regularitzar la situació perquè no tenen feina. És el resultat d’un mal disseny de política migratòria i d’una pèssima execució, sostinguda durant anys.

En aquest context, el més lògic seria promoure un debat racional i serè per trobar solucions. Però el que hi ha és un xoc emocional que alimenta la polarització. Només cal una crítica o un dubte perquè uns siguin titllats de racistes o feixistes, mentre que altres generalitzen qualsevol incident per carregar contra tots els immigrants.

A això se suma una narrativa econòmica esbiaixada que només mostra el costat positiu de la immigració: creixement de la població, sosteniment del mercat laboral, o increment del PIB. Es diu, per exemple, que tres de cada quatre nous llocs de treball els ocupen persones estrangeres. Però no s’explica per què defensem amb tant fervor una immigració més gran a llarg termini mentre seguim sense aplicar polítiques familiars i de natalitat serioses que permetin revertir la nostra crisi demogràfica. Al rerefons hi ha una raó ideològica que impedeix veure la realitat i les seves necessitats: la família, estable, amb fills, és “sospitosa”, no està ben vista per l’actual règim d’idees dels qui manen.

Tampoc no s’aclareix per què aquest creixement econòmic no es tradueix en millors condicions de vida. La renda per càpita amb prou feines augmenta, i seguim ancorats al 92 % de la mitjana europea. Per què? Perquè els nous llocs de treball són de baixa productivitat i, per tant, de baixos salaris.

La immigració massiva produeix un “dopatge” de certs sectors de l’economia que absorbeixen mà d’obra barata, però condemnen el país a un model productiu estancat. Es repeteix l’esperança que els immigrants progressin com ho van fer els espanyols a Europa fa dècades. Perquè aquella era una immigració mesurada, ordenada i la majoria de vegades temporal i la d’avui no en té res d’això. La comparació- Sánchez inclòs- que també vam ser immigrants no hi ha lloc, perquè estem parlant de dues coses de naturalesa i efectes molt diferents, encara que utilitzem la mateixa paraula per designar-ho.

Avui i aquí la majoria de la immigració està atrapada pel parany de la pobresa i això és pèssim per ara i per al futur. Segons dades oficials, el 80% de les llars marroquines a Espanya estan en risc de pobresa.

En general, les llars d’origen estranger són les més afectades per la pobresa a Espanya. Això té dues conseqüències negatives: no milloren la situació i tensionen els sistemes públics d’ajuda.

Aquest factor ajuda a entendre dades com la pobresa infantil a Barcelona: el 40,6% dels menors estan en risc de pobresa, davant del 26,9% de la població general. La situació ha empitjorat 10 punts des del 2016. A Catalunya la xifra és del 32,6 %; a Espanya, del 34,5%, i a la UE, del 24,8%.

Com és possible que la capital de Catalunya d’aparença tan dinàmica tingui aquesta brutal xifra de pobresa infantil? La resposta cal cercar-la a l’elevada immigració. Més de la tercera part dels residents han nascut a l’estranger. Massa menors fills d’immigrants estan desintegrats, sense comunitat de referència, i es poden convertir en focus de conflicte, com ja va passar a França.

Si passa això a França, on l’escola pública va tenir fama d’excel·lència, què pot passar a Espanya, on el sistema educatiu està col·lapsat i desbordat?

Un recent estudi publicat a Nature Human Behaviour revela que Espanya presenta la major bretxa salarial entre població immigrant i autòctona d’entre tots els països analitzats: un 29,3%, seguida del Canadà amb un 27,5%. Als EUA, on la immigració és al centre del debat polític, aquesta diferència és només del 10,6 %.

Aquesta diferència no s’explica per discriminació sinó perquè els immigrants ocupen llocs de baixa remuneració i productivitat. Quan es comparen salaris dins una mateixa empresa i lloc de treball, les diferències es redueixen considerablement (a Espanya, al 7%). En aquesta xifra sí que pot jugar la discriminació, però també s’ha de matisar molt perquè juguen altres factors com l’antiguitat.

Un altre factor clau és el sistema de pensions. Es diu que la immigració aporta cotitzants que ajuden a pagar jubilacions. És cert, però també ho és que aquests mateixos treballadors es jubilaran i cobraran pensions en el futur. Per tant, cal analitzar tot el cicle vital. Segons els càlculs, una persona amb un salari equivalent a 22.000 € anuals presenta un balanç generacional negatiu: aporta menys del que rep. I aquest és el cas d’una part significativa de la immigració.

Finalment, hi ha una contradicció estructural que cal abordar: no és viable ser un dels països amb més immigració massiva i alhora un dels més turístics del món. Totes dues pressions, combinades, destrueixen la cohesió social.

Catalunya és un exemple extrem, on a més se suma el problema lingüístic: els immigrants no aprenen català perquè els resulta més útil l’espanyol, però aquest problema no s’aborda des de les polítiques públiques ni de la Generalitat ni de l’Ajuntament de Barcelona, que són desastroses.

I hi ha un deure cap als nouvinguts: atendre’ls adequadament, de manera que ells i els seus fills siguin partícips plens de la comunitat. Però això és inviable amb les arribades massives actuals i les que es preparen per al futur. El pitjor enemic ara dels immigrants establerts és la dimensió de la immigració futura.

 Loading ...