Ara JxCat es carrega la tradició per boca de la diputada Aurora Madaula

Situem-nos. Debat en comissió sobre una proposta de Vox que tracta de la tradició, la religió, el dia del pare… La diputada de JxCat Aurora Madaula, deu haver vist en aquest text una ocasió de demostrar el seu progressisme i coneixements com a historiadora, però ho fa d’una manera sorprenent.

La més petita de les sorpreses és que aborda per criticar la proposta de Vox, no el seu contingut que és el que en definitiva compta perquè és el que té valor prescriptiu, sinó que s’encaterina amb l’exposició de motius que com és sabut serveix per explicar la intenció del proposant, però que no té cap conseqüència normativa.

I aleshores es produeix un fet sorprenent per a una organització que defensa la independència de Catalunya perquè existeix la nació catalana. Arremet contra la tradició. Afirma que són inventades i es queda tan tranquil·la. I el que és millor, fa servir com a cita d’autoritat l’historiador Eric Hobsbawm, realment molt conegut, molt interessant, excepte quan es dedica a adoctrinar-nos des de la perspectiva comunista.

Perquè Hobsbawm es va afiliar al Partit Comunista Britànic, va ser membre del grup d’Historiadors del Partit Comunista de la Gran Bretanya i el 1956, quan es produeix la invasió soviètica d’Hongria que dona lloc a tota Europa a una desbandada d’intel·lectuals que militaven al comunisme, Hobsbawm no ho fa. Es manté en la seva fidelitat política.

Després ha treballat durant la dècada dels 80 en el Marxims Today. Té una sèrie de llibres excel·lents com la sèrie l'”Era de la revolució”, “La era del capital” i “La era del imperio”.

Però també té textos on la història és llegida des de les posicions ideològiques de l’autor. I un d’aquests capítols és precisament el que afecta la tradició. Ho fa amb dues obres de les quals Aurora Madaula només en cita una. Ho fa a “La invención de la tradición” que va escriure el 1983 i que ha estat editat en castellà molt tard, el 2002, i ho fa, i a aquest no en fa referència Madaula, a “Naciones y nacionalismo 1780”.

les tesis del nostre historiador estan centrades en les tradicions aplicades a qüestionar el fet nacional

La seva tesi és que les tradicions són inventades per les elits nacionals pel seu benefici i per justificar la importància dels seus territoris. Afirma que és un fenomen construït i contingent i qüestiona les identitats nacionals que considera en gran manera inventades i fabricades. I que les tradicions i la cultura nacional es creen i reinventen per donar suport als objectius polítics. Com es pot veure, les tesis del nostre historiador estan centrades en les tradicions aplicades a qüestionar el fet nacional.

Però és clar Madaula no es refereix a això en la seva resposta a Vox, sinó que fa servir a l’historiador per qüestionar el mateix sentit de la tradició, cosa que amb propietat Hobsbawm no aborda, no tracta tant de les tradicions in genere com de les tradicions utilitzades políticament i de manera més especifica nacionalment.

Madaula fa servir un exemple aplicant les tesis de Hobsbawm no massa afortunat, el de la Patum i el Corpus dient que en realitat es van inventar per apropiar-se de la tradició del solstici d’hivern.

Aquests aspectes del debat amb Vox tenen un interès polític molt limitat, però el que té importància són els dos greus errors que comet la diputada de Junts.

El primer és confondre les tradicions, la Patum, amb la tradició. Les tradicions estan molt vinculades als costums i neixen i moren al llarg del temps. La tradició és una altra qüestió ben diferent. Significa el llegat que una generació d’una comunitat deixa a la següent. No és un invent. És el que el seu nom indica, un llegat que no és immutable, però que tampoc és de plastilina perquè quan desapareix significa la desintegració de la comunitat que vertebrava.

És el cas de la crisi d’identitat de les relacions polinèsiques colonitzades per occident i la seva posterior desintegració cultural i nacional, per posar un exemple. O és el cas de l’Occitània. Com canvien la tradició d’una comunitat i què és el que no pot canviar sense pagar-ne les conseqüències.?

McIntyre ho explica en termes molt concrets. Tota tradició està sotmesa a dues dinàmiques adaptatives.

Una és la competència amb altres tradicions rivals. Seria el cas de la interpretació de la realitat catalana o des d’alguna de les tradicions espanyoles, que majoritàriament neguen aquesta realitat nacional.

Per a Catalunya l’acord fonamental és el fet nacional que neix de la tradició.

I l’altre factor adaptatiu és el debat en el si de la mateixa tradició. Els límits són el que McIntyre denomina acords fonamentals que constitueix tot allò que faci aquella comunitat una realitat i no una altra que forma part de la seva naturalesa. Per exemple, per a l’Església catòlica la tradició assenyala la primacia del Papa sobre els altres bisbes o que Jesucrist és Déu, que es fa present en la història humana. Per a Catalunya l’acord fonamental és el fet nacional que neix de la tradició.

I aquest és el segon error i políticament el més greu de la diputada de JxCat, en confondre tradició amb tradicions i negar aquesta utilitzant com a referència a Hobsbawm, el que fa és negar els fonaments que permeten a polítics catalans afirmar que Catalunya és una nació, que els seus drets són previs als de la Constitució i que han de ser reconeguts. Una nació ho és per tradició o per Constitució, o per les dues coses a l’hora. Encara que aquest fet generi conflictes a vegades. I el cas d’Espanya és un d’ells.

Si es nega la tradició, no hi ha nació catalana i aquesta només pot existir si disposa d’una constitució pròpia. I com aquesta no existeix, el fet nacional s’esvaeix. I amb ell el cultural i el lingüístic. Desapareixen els drets històrics, la importància del dret consuetudinari català perquè parteix precisament de la tradició.

Més destrosses contra el fet nacional català que l’argument de Madaula és difícil trobar-les. Són pròpies de partits com Cs i també del PP. I no diguem ja de Vox que assumeix en una contradicció insalvable amb la seva vocació de defensar la tradició a escala espanyola, els principis provincials nascuts de les Corts de Cadis que és tot el contrari d’una visió d’Espanya des de la perspectiva de la tradició.

Per acabar-ho de rematar, però això ja forma part d’un altre ordre de coses, Madaula es va carregar la família natural i tot passant va aprofitar per carregar sobre el Catolicisme. Però aquesta no és ara la qüestió.

La qüestió és com és possible que un partit com sigui capaç de negar el fonament de la tradició que configura la nació catalana. Amb partits que tenen diputats com Aurora Madaula és molt difícil pensar que el futur de Catalunya vagi a millorar.

 Loading ...