Catalunya: el gran malestar (i II). Correlació de forces. Junts s’ensorra i Aliança Catalana emergeix

L’enquesta publicada per La Vanguardia dibuixa un escenari polític radicalment canviant. Si el primer article descrivia el malestar general amb la política i el govern d’Illa, aquest segon se centra en els resultats electorals que es derivarien d’unes eleccions. Les conclusions són clares: el PSC perdria força, Junts pateix un retrocés catastròfic i Aliança Catalana emergeix com el gran guanyador.

El PSC retrocedeix

El Partit dels Socialistes de Catalunya, tot i mantenir el lideratge, perdria sis escons, passant de 42 a 36, i gairebé tres punts de suport electoral. Un mal resultat tenint en compte que governa en coalició implícita amb ERC i Comuns, després d’una campanya plena de promeses i publicitat institucional. El lideratge d’Illa es manté, però minvat i amb menys marge de maniobra. Molta gent es pregunta amb raó, que funciona més bé després de més d’un any de govern. Té una resposta positiva improbable. La pregunta contrària ofereix moltes més possibilitats de concreció. El resultat electoral salta a la vista.

L’ascens d’Aliança Catalana

La sorpresa més destacada és l’ascens meteòric d’Aliança Catalana, que guanya vuit punts percentuals i multiplica gairebé per tres la seva base electoral. Passaria de dos a dinou escons, col·locant-se gairebé a l’altura d’ERC i Junts. És una irrupció que sacseja l’estructura parlamentària i mostra fins a quin punt el malestar ciutadà s’ha traduït en un vot de protesta i en la recerca de noves opcions.

Junts, el gran derrotat

Junts per Catalunya registra el desastre més gran: cau de 35 a 21 escons. La seva aliança amb Pedro Sánchez s’ha revelat com un peatge electoral altíssim que no li ha aportat cap benefici tangible. Ni els pactes, ni les promeses de l’executiu espanyol han compensat la pèrdua de credibilitat davant l’electorat. La pregunta del milió és evident: de què li serveix a Junts pactar amb Sánchez si aquest per si sol no té força per governar?

Tot plegat és una ficció, que es fa evident quan un petit partit com Podemos pot fer inviable l’acord sobre les competències en immigració. En realitat, sembla que Junts paga el preu d’una estratègia incomprensible que només tindria sentit per mantenir viva l’esperança d’una amnistia per a Puigdemont. Però fins i tot això, avui, resulta qüestionat. Aliança està a tan sols dos escons i el “sorpasso” no és ja una especulació sinó una probabilitat molt tangible.

ERC, resistència fràgil

Esquerra Republicana es manté en una posició delicada. Tot i no patir una desfeta com la de Junts, i guanyar un escó, veu com Aliança Catalana li trepitja els talons i es converteix en competència directa dins el camp independentista. La fragmentació d’aquest espai fa impossible la configuració d’un bloc unitari amb capacitat real de govern.

Quatre blocs parlamentaris

L’estructura del Parlament que surt de l’enquesta es pot dividir en quatre blocs principals:

1. El bloc socialista: el PSC, amb 36 escons, és el partit amb més força però sense capacitat d’assegurar una majoria.
2. L’independentisme fragmentat: Junts, ERC i Aliança Catalana sumen 61 escons, que amb els quatre de la CUP arriben a 65, encara per sota dels 68 necessaris per a la majoria absoluta. A més, la incompatibilitat entre aquests partits fa inviable una estratègia comuna.
3. La dreta unionista: Vox creix de manera notable, passa d’11 a 16 escons, i es converteix en un dels guanyadors. El PP, en canvi, cau i es queda encara més relegat, perdent dos escons i més d’un punt percentual.
4. Els testimonis residuals: Comuns i CUP, amb 5 i 4 escons respectivament, es mantenen en una presència testimonial, sense capacitat de capitalitzar el malestar ciutadà.

Vox creix, el PP perd

Un dels fets més cridaners és el contrast entre Vox i el Partit Popular. Vox guanya tres punts i cinc escons, passant a 16 i consolidant-se com a força en expansió a Catalunya. El PP, en canvi, confirma el seu paper marginal: ni tan sols ara, amb la possibilitat de ser alternativa a Madrid, aconsegueix créixer. Es veu relegat a una sisena posició patètica, incapaç de sortir de la seva eterna marginalitat catalana.

El PP té un problema a Catalunya, i aquesta és una mancança greu per governar Espanya, malgrat que sempre creu obtenir redits electoral explotant un cert to anticatalanista a la resta d’Espanya. Qui hagi tingut la bona idea de llegir un llibre imprescindible de Ramon d’Abadal, Les lliçons de la història, ho entendrà.

El vot del malestar

Els comuns, que perden un diputat, i la CUP, que es manté amb quatre, són incapaços de canalitzar el malestar social. Segurament, perquè la ciutadania els percep com a part del sistema i no com a alternatives reals. O com els fills de casa bona; especialment els cupaires, que té els votants amb més renda de tot l’electorat El vot de protesta ha anat a parar a Aliança Catalana i, en part, a Vox.

Un Parlament ingovernable

El panorama que dibuixa l’enquesta és d’un Parlament ingovernable, dividit en blocs incapaços d’articular una majoria sòlida. El PSC lidera, però retrocedeix; l’independentisme és fort en nombre, però fragmentat; Vox creix, el PP cau i els comuns i la CUP són residuals. En definitiva, cap força ni bloc no pot garantir un govern estable.

Les dues grans coordenades

De l’enquesta es poden extreure dues coordenades fonamentals que expliquen el canvi d’escenari:

1. La política com a problema: el rebuig als partits i a la gestió institucional és tan gran que erosiona totes les opcions tradicionals i alimenta el vot de protesta.
2. La immigració com a qüestió creixent: ha passat de ser un problema marginal a situar-se al capdamunt de les preocupacions socials. És una variable que pot determinar el futur del mapa electoral. És meravellós veure com  els prejudicis ideològics dels partits deixin créixer un problema a ulls veients fins a convertir-lo en explosiu.

El futur immediat

Amb tot plegat, queda clar que el cicle polític iniciat fa una dècada entra en una nova fase. L’hegemonia del PSC i dels seus aliats es veu qüestionada, Junts pateix un daltabaix històric i apareixen nous actors que poden condicionar de manera decisiva l’escenari. L’enquesta no només reflecteix tendències puntuals, sinó que apunta a un canvi estructural en la política catalana, que obre la porta a noves presències.

 Loading ...