No és segur que Catalunya hagi sabut preservar, amb la mesura justa, el reconeixement degut a Jordi Pujol. Ho dic sense ingenuïtat ni candor: conec de prop —massa de prop— la intensitat d’un ressentiment que sovint no és simple discrepància, sinó una forma d’aversió persistent, gairebé física, que travessa esquerres i dretes. L’he vist en persones que, en altres circumstàncies, es voldrien ponderades i liberals; l’he sentit en paraules que, escrites o dites, no buscaven la veritat, sinó la condemna.
En aquest fet hi ha una clivella moral. Una comunitat que no sap ordenar la seva memòria, que no sap distingir entre judici i escarni, acaba perdent la noció del que és substancial. I Pujol —no l’únic, ni necessàriament el més íntegre, però sí un dels més constants— pertany a aquesta categoria. En ell, com abans en Enric Prat de la Riba, conflueixen l’home de doctrina i l’home d’acció: la resistència i la construcció; el pensament i l’obra; el projecte i la seva execució tenaç en el temps.
Pujol no és només una biografia. És un període. És la llarga arquitectura d’un autogovern que, amb totes les seves limitacions, va donar forma a la Catalunya autonòmica i, per extensió, a l’ordenació territorial d’Espanya. En un país que venia de la fractura i de la temptació recurrent del desordre —pensem en la deriva cantonalista de la Primera República—, l’autonomisme va ser una síntesi operativa: imperfecta, sí, però fecunda. I aquesta fecunditat no es pot esborrar amb un gest, ni amb una sentència, ni amb un clima moral advers.
Ara bé, la història no eximeix de responsabilitats. I és aquí on el judici esdevé necessari. Però la necessitat de la justícia no legitima qualsevol forma de practicar-la.
Avui, amb noranta-cinc anys, Jordi Pujol compareix davant un tribunal a Madrid en unes condicions que interpel·len la consciència jurídica més elemental. Els informes mèdics descriuen un deteriorament físic i cognitiu sever: dificultats de mobilitat gairebé absolutes, una capacitat minvada per processar el llenguatge, una lucidesa intermitent que lluita, amb dignitat, contra els límits del cos.
La pregunta és inevitable: què es busca amb aquesta compareixença personal? Quin guany probatori real aporta sotmetre un home en aquest estat a un desplaçament llarg i a la tensió d’una vista judicial? La justícia, quan es deslliga de la prudència, pot esdevenir una forma de representació; i la representació, quan es buida de necessitat, deriva en escarni. No parlem només d’un individu, ni tan sols d’una família. Parlem d’una idea de país que, agradi o no, també es reconeix en la seva trajectòria.
Hi ha, a més, un element que no es pot ignorar: una quarta part dels ciutadans de Catalunya ha nascut fora. Per a molts d’ells, Pujol és una figura remota, gairebé aliena. Això no és un retret; és una constatació. Però també és un indicador del risc: quan la memòria es debilita, el judici es torna més volàtil, més permeable a les passions immediates. I una comunitat sense memòria ordenada és una comunitat sense criteri estable.
Sostinc —i ho faig com a hipòtesi, no com a veredicte— que el procés ha avançat poc en termes probatoris respecte al conjunt de delictes imputats, fins al punt que el resultat previsible per al mateix Pujol podria situar-se molt per sota de les expectatives que, durant anys, s’han anat inflant. Davant d’aquesta asimetria entre expectativa i prova, la temptació de compensar amb severitat formal allò que no s’assoleix amb solidesa material és coneguda en la història judicial: convertir el procediment en escenificació.
No afirmo que sigui així. Però la mera sospita ja és, en si mateixa, inquietant. Perquè la justícia, per ser creïble, no només ha de ser imparcial; també ha de semblar-ho. I quan una decisió processal —com la d’exigir la presència física d’una persona en estat de fragilitat extrema— no es percep com a estrictament necessària, s’obre una esquerda en la confiança pública.
Hi ha, finalment, una qüestió més profunda. La política contemporània sembla haver diluït la idea d’una consciència exigent. En altres temps —no idealitzem, però tampoc neguem— hi havia una relació més directa entre error i responsabilitat interior. Pujol, amb totes les seves llums —moltes— i ombres, pertany a una generació que, almenys, reconeixia aquest vincle. Avui, massa sovint, la deshonestedat es dissol en la normalitat, i la sanció moral interna desapareix.
No es tracta d’exculpar, sinó de discernir. No es tracta de negar el judici, sinó d’exigir que sigui just tant en la forma com en el fons. Catalunya no es pot permetre substituir la memòria per l’animadversió, ni la justícia per l’escarni. Perquè, en aquest intercanvi, el que es perd no és només la figura d’un home —que ja seria prou greu—, sinó la qualitat moral d’un país.
Quan el judici es converteix en espectacle, la confiança pública es trenca. #JordiPujol #Tribunals #Política Share on X
