Jordi Pujol, idees, acció, política. El Llegat (7): Influència decisiva en la política espanyola

Pujol, un polític amb mentalitat d’home d’estat

Quan es diu que Jordi Pujol és—i continua essent—un polític amb mentalitat d’home d’estat, s’utilitza un qualificatiu que ha desaparegut gairebé completament del llenguatge polític i mediàtic actual, probablement perquè avui dia hi ha poques figures a qui es pugui aplicar aquesta qualificació. Ni tan sols el més fervent seguidor de Pedro Sánchez s’atreviria a dir tal cosa d’ell.

Pujol va exercir aquest paper com a constructor de les estructures de govern de Catalunya, com ho va fer abans Enric Prat de la Riba d’una manera potser més modesta però pionera i docent. A diferència d’aquest últim, però, Pujol també va tenir una visió de la política espanyola. Ell aspirava a dotar l’Estat espanyol de solidesa i estabilitat, cosa que no sempre coincidia amb les polítiques del govern central de torn. En temps del terrorisme d’ETA, per exemple, Pujol reiterava que havia donat suport més vegades al ministre de l’Interior que al líder del partit de l’oposició, ja que considerava que la lluita contra el terrorisme era una prioritat estatal per damunt de les lluites partidistes.

Puntal de la monarquia espanyola i el Pacte del Majestic

Pujol es va erigir com un sòlid puntal de la monarquia espanyola, i el president del govern de torn sabia que podia acudir a ell en moments complicats. Aquesta postura va quedar evidenciada en el Pacte del Majestic, on el seu suport al PP es guiava per una lògica clara: les institucions i la societat no entendrien que no governés el partit més votat. Això no implicava un xec en blanc, sinó exigències clares, però sempre mantenint-se dins dels límits del possible que garantissin l’estabilitat. És per això que va rebutjar la iniciativa del Pacte Fiscal, impulsada per l’equip electoral d’en Molins, limitant-se a una millora notable—però només una millora—del sistema de finançament.

Visió estatal i episodis significatius

Malgrat això, des de sectors catalans que sempre han professat un odi visceral cap a Pujol, se l’ha descrit com un perillós protoindependentista. Des de la política espanyola, i especialment des de mitjans com ABC i El Mundo—aquest últim amb una obstinació de depredador entomològic—han oblidat ràpidament els elogis que li dedicaven i les declaracions que el qualificaven com a l’espanyol de l’any.

Però aquesta visió estatal tingué excepcions. Un dels episodis més significatius va ser el referèndum sobre l’OTAN. En aquell moment, Felipe González i el PSOE exercien un gran poder, amb majoria absoluta i un control ferm de les institucions. A Catalunya, els ajuntaments importants i la Diputació estaven en mans socialistes. Pujol va llançar una advertència.

Referèndum sobre l’OTAN

Per capir-la plenament cal recordar, que, tot i que el PSOE s’havia oposat a l’entrada a l’OTAN durant la Transició, un cop va assolir el govern el 1982, va canviar de postura i va convocar un referèndum per legitimar políticament la participació en aquesta aliança militar. En resposta, Pujol, un atlantista convençut des de sempre, va donar la consigna al seu partit de votar “no” en el referèndum, sabent que el resultat afirmatiu era pràcticament assegurat a nivell estatal. Sense una campanya pública a favor del “no”, però amb l’eficàcia del boca-orella de CDC, Catalunya va votar majoritàriament en contra de l’OTAN, demostrant el poder polític de Pujol i fent evident que no es podia fer política a Espanya sense tenir-lo en compte, malgrat la majoria absoluta del PSOE al Congrés.

Resistència a participar en el govern espanyol

Malgrat la seva visió d’estat i el seu suport en qüestions clau, Pujol es va resistir constantment a participar en el govern espanyol, independentment del partit al poder. Aquesta postura va generar profundes discrepàncies amb Miquel Roca, qui sempre aspirava a un ministeri, però mai ho va aconseguir. Pujol no volia responsabilitzar-se de l’acció de govern d’un partit espanyol, fos el PSOE o el PP.

La situació actual del govern Sánchez, amb ministres que són alhora oposició i govern, era impensable per a Pujol. La seva concepció de la política era diferent. Estava, això sí, interessat a participar però a un altre nivell, més d’estat i menys de partit en àmbits com el Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial, o les empreses públiques. Cercava la influència fora del joc directe dels partits.

Obsessió per Catalunya

Però, la seva preocupació principal sempre va ser Catalunya, el seu país, que esdevenia l’obsessió en el millor sentit del terme. La seva vida va estar dedicada gairebé exclusivament a construir Catalunya, una missió que sempre va tenir clara i que va definir la seva vocació. Com Prat de la Riba, Pujol mantenia Catalunya al cap, i la reconeixia en cada poble que visitava cada cap de setmana. Va ser un model d’home de govern difícil de replicar: sentit de missió, visió, preparació per desenvolupar-la, entrega il·limitada, servei.

Rutina i necessitat de canvi

Amb el pas dels anys, la seva gestió es va convertir en rutina, un modus de vida que, tanmateix, no resta valor al model. Això apunta a la necessitat de no eternitzar-se en el poder, limitant i separant mandats. Una qüestió, aquesta, que curiosament, no ha estat plantejada per cap dels seus successors, possiblement perquè són efímers: 3 anys de Maragall, 4 de Montilla, 6 d’Artur Mas, 1 de Puigdemont, 2 de Quim Torra, i 3 de Pere Aragonès. En 19 anys, 6 presidents, dels quals tan sols dos han exhaurit el seu mandat. El contrast és brutal i el paguem car. Podríem dir que hem passat de la solidesa bavaresa dels governs del CSU als embolics i la fugacitat de la IV República francesa.

Canvi quantitatiu de la Generalitat

La Generalitat de l’època de Pujol ha canviat, sobretot quantitativament, per acumulació, però el seu disseny i model continuen essencialment iguals, i això és insostenible. Els indicadors de servei, les opinions dels usuaris i dels funcionaris ho evidencien. El 2003, hauria d’haver començat una gran reforma; amb això està tot dit.

 Loading ...