El pacte fiscal, en paraules de Puigdemont, torna a formar part de l’agenda política catalana i espanyola. És com una mena de Guadiana que sorgeix quan l’ocasió resulta propícia. Artur Mas ja ho va plantejar en la seva frustrada negociació amb Rajoy, i la negativa d’aquest últim va obrir la dinàmica que va portar Convergència a convertir-se en un partit independentista, cosa que mai havia estat que una gran part del país prengués aquest camí.
Però, la qüestió és què significa el pacte fiscal, quines en són les característiques, el contingut. En realitat, ningú ho sap, i per això cadascú pot omplir-lo com li sembli millor. Es presenta com una mena d’equivalent a la quota basca, però això mai no s’ha escrit ni s’ha arribat a dir, almenys no per part dels seus autors.
Les coses es poden aclarir si ens remuntem a l’origen.
Quan es va plantejar per primer cop aquesta reivindicació catalana?
Ens hem de situar a les eleccions de 1996, que es presentaven molt complicades per a Convergència i Unió per dues raons. La primera perquè Miquel Roca abandonava voluntàriament el lideratge de la representació a Madrid de CiU i Joaquim Molins passava a substituir-lo. El risc que el canvi signifiqués una pèrdua de diputats era evident per a tothom. Roca era un nom de gran prestigi polític a Catalunya i al Congrés, i que va portar els millors resultats de la representació catalana a les Corts.
Però, a més, hi concorria una segona circumstància que agreujava la qüestió. Per primera vegada en molt de temps hi havia possibilitats que el PSOE fos derrotat pel Partit Popular d’Aznar. Aquest escenari polaritzava el vot entre dues opcions espanyoles, cosa que sempre redundava en perjudici de CiU, que tenia una part del seu electorat que podia oscil·lar entre aquells dos pols. El resultat va dissipar els temors. Només es va perdre un diputat a Barcelona amb l’additament que aquesta circumscripció també havia disminuït en un escó.
El resultat és conegut: va guanyar Aznar, però necessitava els vots de CiU per governar i d’aquí va sorgir el Pacte del Majestic, que té transcendència històrica, atesos els èxits que es van assolir, els millors des de l’Estatut d’Autonomia, amb l’afegit del precedent d’aconseguir-ho precisament amb el PP. CiU obria el seu horitzó de pacte a tota força que pogués governar Espanya.
Per arribar a aquest resultat per part de Convergència i Unió hi havia dos equips negociadors. Un estava format pel mateix cap de llista, Joaquim Molins i pels qui havíem dirigit la seva campanya electoral Josep Maria Gené i jo mateix. D’altra banda, hi havia el President de la Generalitat que tenia com a figura central negociadora a Macià Alavedra.
Va ser del nostre equip d’on van sortir una sèrie de propostes com l’abolició dels governadors civils i la liquidació del servei militar, que no van causar entusiasme a Jordi Pujol -sobretot la segona- però que les va assumir perquè va entendre que eren unes reivindicacions històriques del catalanisme.
En aquest context, vaig plantejar una nova fórmula de finançament que partia de la sortida de Catalunya del sistema general, on encara continuem immersos i, per tant, la caracterització d’una bilateralitat en matèria de finançament, com en el cas del País Basc i Navarra. Però aquí s’acabava la semblança. A aquest objectiu el vaig anomenar Pacte Fiscal i això va ser el que vam posar damunt la taula en l’àmbit intern de Convergència i Unió.
El Pacte Fiscal no era el concert basc, perquè sabíem que era molt difícil generalitzar aquest mecanisme per a una autonomia de la dimensió econòmica de la catalana, que aleshores era la més gran d’Espanya. La seva aplicació era molt més senzilla en el cas del País Basc per la seva menor entitat econòmica; el seu PIB no supera el de la ciutat de Barcelona. I encara menys es tractava de reproduir la quota basca, que és radicalment insolidària i que curiosament es manté sense crítiques al llarg del temps, i amb el suport de tothom, des de la visió molt més unitarista del PP a la més igualitarista del PSOE. És l’avantatge basc. Les diferències estatutàries i competencials d’Espanya són substancialment més grans que les catalanes, però irriten molt menys, per no dir gairebé res.
El nostre enfocament era que es recaptessin els impostos a Catalunya amb una hisenda consorciada amb l’estat, que valorés les prestacions reals que l’Estat fa a Catalunya i fixés una quota de solidaritat, i que, a partir d’aquestes dades, l’estat recaptés la part que li correspongués i la resta quedés en mans de la Generalitat. Per tant, ni l’estat perdia el control absolut dels ingressos fiscals, ni desapareixia l’aportació catalana com a comunitat més desenvolupada, com passa amb el concert basc.
Això era el pacte fiscal. No es va arribar a plantejar mai perquè Alavedra, llavors conseller d’Economia i Finances, va considerar que era impossible que el PP l’assumís i Pujol hi va estar d’acord. Es va plantejar un altre enfocament: una reforma del sistema de finançament amb participació en alguns dels impostos de l’Estat, com l’IRPF i la cessió a Catalunya. Aquest enfocament, que posteriorment va ser modificat i ampliat, és el que es manté fins ara.
Afirmar que un pacte fiscal significa recaptar el 100% dels impostos de Catalunya per part de la Generalitat és una opció que, com és lògic, es pot plantejar, però en cap cas respon a la concepció inicial del que significava el Pacte Fiscal.
El pacte fiscal, en paraules de Puigdemont, torna a formar part de l'agenda política catalana i espanyola. És com una mena de Guadiana que sorgeix quan l'ocasió resulta propícia. Artur Mas ja ho va plantejar Click To Tweet
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.