Radical sí, en el sentit literal del mot, el d’anar a l’arrel de les coses, perquè per a Pujol, Europa era l’arrel de Catalunya des del seu mateix origen com a marca carolíngia. I com sempre amb ell, el seu relat històric, festonejat d’un sentit romàntic, tenia un fort vessant pràctic. No endebades el seu historiador de referència no era Ferran Soldevila, sinó Vicens Vives.
Segurament, un dels textos de més calibre de la seva visió i sentiment europeista és el discurs que va fer al Saló d’Honor de l’Ajuntament d’Aquisgrà, l’11 de maig de 1985, establint un fil d’unitat entre l’Imperi de Carlemany i l’Europa d’aleshores, la Comunitat Econòmica Europea, l’antecedent immediat de la Unió Europea.
Paga la pena recuperar un dels seus passatges: “Vinc de lluny dels confins de l’imperi. Vinc de Catalunya, un país d’Espanya, situat entre els Pirineus i el Mediterrani. I he vingut a Aquisgrà per parlar d’Europa. Per parlar-ne justament en el moment que Espanya està a punt d’entrar a la Comunitat Econòmica Europea”. És una entrada breu, que respon allò que es diu en castellà, de “no dar puntada sin hilo”. En poques paraules presenta i situa Catalunya en el marc de la continuïtat històrica d’Europa, l’afirma, alhora que situa la seva pertinença a Espanya; no ho fa “contra” sinó “amb”.
També focalitza el moment i l’oportunitat: Espanya està a prop d’integrar-se com a membre de ple dret a Europa, i és en aquest moment que Pujol accentua la seva presència en una trajectòria europeista que seria una de les seves fonts de prestigi. Després d’ell, cap més president de la Generalitat, ni de cap altra autonomia, ha tingut el seu accés als governs de les principals capitals europees i a Brussel·les. Va ser una època d’or en aquest sentit, en què no era res estrany que al Palau de la Plaça Sant Jaume el visitessin ministres i caps de governs. Un capital formidable avui absolutament perdut. Catalunya sí que estava a Europa en termes polítics; ja no és així.
Però no hi era pels discursos, que sempre ajuden, però de poc serveixen sense acció, perquè l’europeisme de Pujol es va concretar molt aviat en pràctica política. Va tenir l’encert primerenc de constituir el Patronat Català pro Europa el 1982, menys de dos anys després de ser elegit president. En una institució on tot estava per fer, la prioritat europea fou una realitat, amb un objectiu concret: promoure i coordinar activitats d’informació sobre les institucions europees, vetllant pels interessos de Catalunya.
Creada per la Generalitat de Catalunya en un règim de consorci, tenia la seu a Barcelona amb delegacions a Tarragona, Girona i Lleida. Per tant, s’articulava amb una visió descentralitzada, i era present a Brussel·les com a lloc primordial. Organitzava cursos de formació de funcionaris europeus i oferia serveis sobre el mercat interior, programes educatius i científics, i sobre el sector agrari.
L’any 2007, es va transformar en el Patronat Catalunya-Món i perdia així la seva projecció específica europea. Encara més, quan més tard es transformà en el Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (Diplocat), en una dinàmica que sembla complir una mena de petita llei històrica: a cada canvi, el nom es fa més gran i ostentós (Món, Diplomàcia Catalana), mentre el ratolinet que pareix la muntanya cada vegada es fa més petit.
El Patronat Català pro Europa fou una eina fonamental de l’acció europea de Pujol, que comptà de bon inici amb un lideratge decisiu en la persona de Víctor Pou, el seu director, i també director general de Programació Econòmica i d’Adequació a les Comunitats Europees. El mateix Víctor Pou, que escriu a Converses uns articles sobre la realitat europea i internacional d’una qualitat extraordinària, malgrat la seva regularitat pràcticament setmanal. Posteriorment, i fruit de la seva experiència, ha estat durant gairebé dues dècades alt funcionari de la Comissió de les Comunitats, en l’organisme de la qual ha ocupat llocs rellevants en les Direccions Generals de Mercat Interior, Política Industrial, Comerç i Relacions Exteriors.
Pujol fou una persona de pes en allò que podem qualificar de “regionalisme europeu” i un dels seus impulsors fonamentals. La seva conferència a l’Institut Royal des Relations Internationales de Brussel·les el 3 de juny de 1985, “L’aportació i paper de les regions en la construcció d’Europa”, és, en aquest sentit, una mostra del seu enfocament. Aquest enfocament el porta a la Presidència de l’Assemblea de les Regions d’Europa i a formar part de l’influent Comité d’Action pour l’Europe.
Era un temps en què el president de la Generalitat era un interlocutor ordinari de Jacques Delors i Jacques Santer, i impulsor dels “4 motors d’Europa”, l’aliança estratègica formada per la regió Rhône-Alpes a França, amb centre a Lió, la regió de Llombardia a Itàlia, centrada a Milà, la Baden-Württemberg a Alemanya, centrada a Stuttgart i Catalunya.
La seva importància en tot aquest àmbit regionalista europeu es fa palesa perquè la retirada política de Pujol va seguida de la pèrdua progressiva de poders del Comité de las Regiones i, de manera general, la pèrdua de l'”esperit europeu” per part dels líders europeus.
Catalunya, després de Pujol, ha malversat un capital immens a escala europea, difícil de recuperar. Com en la pel·lícula dels Germans Marx a l’Oest, des del tripartit, passant per Artur Mas i tota la fase del Procés, la màquina de tren, és a dir, el govern, ha anat cremant la fusta dels vagons per avançar; això és, el país català. El resultat final és una màquina sense vagons. Hem après la lliçó?
Loading ...
