Un teixit és el resultat d’entrellaçar molts fils de textures iguals o diferents, de colors únics o variats. Aquests fils, alhora, són fruit de l’operació de filar, una altra operació de reunir molts en un. Tot teixit necessita per a la seva estructura un ordit, que són els fils de la roba teixida que van de llarg a llarg de la peça, paral·lels a les vores, així com també de la trama amb qui s’entrecreua. Tot plegat és una estructura ben complexa, que alhora ha de ser resistent, duradora i delicada; no ha d’irritar ni incomodar a qui la fa servir.
El teixit de Catalunya segons Pujol
Catalunya és el nostre teixit, i si comencem pel final, diré que la seva finalitat, seguint el pensament de Pujol, és servir al creixement personal, al desenvolupament de les dimensions humanes de les persones que hi viuen. Per utilitzar el lèxic i concepte d’Alasdair MacIntyre, la seva finalitat és facilitar la florida de l’humà, i la virtut necessària per assolir-ho és el patriotisme.
Jordi Pujol: el gran teixidor
Pujol ha estat el gran teixidor de Catalunya; en aquesta funció és difícil trobar-hi un equivalent de la seva dimensió teòrica i especialment pràctica, i entre els polítics en actiu és impossible identificar algun epígon. I la missió de teixidor és vital per a la Catalunya sorgida de la industrialització i la immigració, de manera que, en últim terme, totes les seves crisis i dificultats han sorgit sempre de la incapacitat de fer un bon teixit amb tots els fils, trenats amb un filat ben complet.
Qui no entengui això no entén res del país, i Pujol ho va entendre des de molt jove, en un procés de perfeccionament basat en l’estudi, la consideració i la pràctica. En la responsabilitat de la Generalitat, lliurat d’altres servituds, pot exercir a fons la seva funció de teixidor. Els resultats són evidents; construeix una majoria política d’allà on hi havia només una corrent catalanista, que també expressa una majoria social. El pujolisme, que recull sobretot CDC, va més enllà d’aquest partit perquè més que una opció política és una forma d’entendre la vida en comú, sobretot, i fins a cert punt, també la personal.
El delicat treball d’ordir i tramar
Ordir i tramar era una feina molt delicada. Hi havia el catalanisme fort opositor a Franco, i un altre molt més tènue, que fins i tot havia col·laborat amb el règim. Hi havia unes esquerres comunistes i socialistes molt fortes, que en les eleccions generals foren la primera i segona força de Catalunya; el marxisme tenia un gran prestigi intel·lectual. De fet, era hegemònic, i si bé una part d’ell, sobretot en el PSUC, el partit comunista català, tenia ben assumit el fet nacional de Catalunya, ni tots, ni tot el marxisme ho veia igual. Tot un sector assimilava Catalunya i el catalanisme amb la burgesia i l’explotació de la classe treballadora, tesi que segurament qui millor la presentà fou Solé Tura.
La petjada de la Guerra Civil i la desigualtat social
Hi havia encara una forta petjada de la Guerra Civil, que va tenir una versió específica dintre de Catalunya. La idea que tot el país lluita contra la insurrecció militar és una simplificació que traeix la realitat del que va ser. Una part s’alinea amb l’alçament per identitat o per por als excessos criminals en el bàndol republicà. Només cal llegir un breu llibret divulgatiu de Josep Termes i Arnau Cònsul, La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939), per entendre ràpidament per què.
Hi havia una molt notable desigualtat social, que afectava decisivament a la cohesió social, sense la qual el teixit es fa irregular, lleig, i que tenia una traducció en l’espai. En el meu primer llibre, amb en Frederic Miralles i Ernest Sena, narràvem per primera vegada a casa nostra la desigualtat social en l’espai a La Catalunya Pobra (1973).
La capacitat de teixir la diversitat
Pujol va ser capaç de teixir gran part d’aquesta diversitat en el seu projecte, que poc té a veure amb res del que ara es fa o es vol fer. Avui el teixit està desgastat, esfilagarsat, esquinçat, amb forats i brut. Cal refer-lo en bona part, rentar-lo totalment, teixir el que ha quedat apartat. Tenir clar quin és l’ordit i la trama del país. ¿Quin és, pregunta necessària? ¿Disposem d’algun nou gran teixidor? Si hi és, no el sé veure.
Però no podem esperar; si no hi ha la gran personalitat, ficarem mà, no serà la primera vegada, d’un teixidor col·lectiu, d’un subjecte col·lectiu capaç de fer-ho, que neixi de la voluntat cívica de servir al país, que vol dir a la seva gent. I si això no s’aconsegueix? Aleshores el més probable és acomiadar-nos cantant-li la cançó de l’Adeu a Catalunya.
