El primer article d’aquesta minisèrie explorava el viratge del Partit Republicà des del llibertarisme econòmic i el neoconservadorisme (o intervencionisme) en matèria de política exterior cap a posicions més coherents amb els grans postulats conservadors dels líders més reeixits del partit al segle XX, des de Dwight Eisenhower fins a Ronald Reagan.
Aquest segon article cerca respondre a la pregunta de què és el que defineix aquest retorn als valors veritablement conservadors que el Partit Republicà o Gran Vell Partit (GOP per les sigles en anglès de Grand Old Party) defensà en els seus millors moments del segle XX, i que el candidat a la vicepresidència J.D. Vance posicionà al centre del seu discurs a la convenció republicana de Milwaukee de mitjans de juliol.
Economia
Seguint la crònica que en feu el politòleg Oren Cass, Vance descrigué per començar una economia que emfatitzava el paper de les institucions següents: família, comunitat i indústria, aquesta darrera en particular pel sentit d’allò concret i tangible, de l’eina com diria Vicens Vives en el cas de Catalunya, així com per l’aspecte comunitari, col·lectiu, que confereixen els establiments que conformen aquest sector econòmic.
Unes referències a més íntimament vinculades amb l’experiència vital del mateix Vance en la perifèria rural dels Estats Units, descrita amb una mescla d’enyorança i cruesa en la seva obra traduïda al castellà “Hillbilly, una elegia rural”.
Per aconseguir aquesta economia vinculada, arrelada, Vance proposa fer marxa enrere en els excessos de la globalització, restringint la immigració massiva (que com s’ha demostrat ha tingut un impacte important en l’estancament dels sous nord-americans), impulsant la indústria local, regulant Wall Street, revitalitzant les unions de treballadors, oferint millors alternatives a l’educació universitària i ajudant a les famílies treballadores a sortir-se’n sense dependre de les ajudes públiques.
Un programa ambiciós que a més es podria categoritzar en el seu conjunt com d’esquerres (recordem, per cert, que fins a finals del segle XX, els partits comunistes europees es posicionaven en contra de la immigració massiva).
En aquest sentit, el Partit Republicà estaria de nou intercanviant el seu rol amb un Partit Demòcrata cada cop més escorat a favor de les elits econòmiques, com ja succeí a principis del segle XX quan els Republicans esdevingueren el partit del capital.
Política exterior
Segons Cass, la política exterior proposada per Vance no és ni “romànticament massa ambiciosa ni tossudament aïllacionista, sinó pragmàtica i realista“.
Aquesta opció apareix com una tercera via després de més de 30 anys d’intervencionisme nord-americà arreu del món, generador entre les classes populars i mitjanes d’un sentiment de desengany i de fart que no ha parat de créixer.
A la pràctica, la política exterior conservadora que proposaria Vance valora com “vitals” les “aliances atlàntiques” (en plural, no en singular, denotant segurament la necessitat de revitalitzar els vincles bilaterals), però exigeix alhora als europeus que assumeixin la seva pròpia defensa com una responsabilitat primàriament europea, no pas americana.
Alhora, reconeix que és a l’Àsia on “els escassos recursos” que els nord-americans estan disposats a comprometre resulten més necessaris per als interessos del seu país.
Una posició que en darrer terme beneficia els europeus, ja que els empeny a dotar-se de la voluntat i dels recursos necessaris en comptes de seguir recolzant-se, sense cap mena de creativitat (ni pràcticament consciència dels interessos propis, es podria afegir), en la postura de Washington, com les elits europees fan d’ençà que Joe Biden arribà a la presidència.
Societat i diversificació “racial” del votant conservador
El discurs de Vance arribà a l’apoteosi quan declarà que en el seu partit hi havia espai suficient per encabir-hi moltes posicions diferents en tots els aspectes de l’agenda presidencial, des de la seguretat nacional fins a política econòmica.
L’estratègia és advocar pel pragmatisme econòmic i polític i alhora per la recuperació dels vincles socials, ancorant-se en uns ferms valors que porten sobre els fonaments de la societat, al capdavant dels quals se situen tres grans clàssics de la cultura nord-americana, Déu, la pàtria i la família.
Aquí cal fer una consideració destacada i és que a diferència d’èpoques passades, el vot nord-americà s’està per primer cop allunyant de la clivella ètnica (“racial”, per emprar el terme del país) i apropant-se a la clivella ideològica.
Dit d’altra manera, molts nord-americans d’ascendència africana o hispana se senten prou integrats per votar segons les seves veritables idees polítiques, i no pas pel color de pell. I com han començat a demostrar els estudis demogràfics i estadístics, ves per on resulta que aquestes idees són força conservadores.
Sembla doncs ser el moment perquè una agenda conservadora bastida en aquests principis consolidi una sòlida majoria política, a pesar que haurà de vèncer fortes resistències.
Loading ...
