En el seu discurs de nominació com a “company de tiquet” electoral de Donald J. Trump, James David (“J.D.”) Vance estaria marcant un nou rumb per al futur del Partit Republicà.
Tal com recull Oren Cass, director del think tank American Compass, la presa de paraula de Vance estigué marcada per una afirmació que repetí en diverses ocasions: “les feines foren enviades més enllà dels mars, i els nostres fills foren enviats a la guerra“. Afegint en un punt: “des de l’Iraq fins a l’Afganistan, des de la crisi financera fins a la gran recessió… els governants d’aquest país han fracassat un cop i un altre”.
Cass observa amb astúcia com aquesta frase que vinculava política exterior amb economia era molt més important del que podia semblar en un primer moment, perquè denota una visió completa del món i de la política.
Una forma d’entendre els valors del partit que havia quedat arraconada des de feia dècades per les visions neoconservadores dominants els anys 90 i 2000 i el seu vessant caricaturesc i apoteòsic encarnat pel Tea Party pels volts del 2010, la influència del qual costà probablement als republicans les dues eleccions perdudes davant Barack Obama el 2008 i 2012.
Segons Cass, l’aparició de Vance en l’arena política al més alt nivell encarna el retorn dels veritables conservadors al capdavant del Partit Republicà dels Estats Units.
En el Partit Republicà de Dwight Eisenhower, Richard Nixon i Ronald Reagan (és a dir, des dels anys 50 fins a començaments dels 80 del segle passat) els seus candidats construïen vastes coalicions de classes socials i regions ben diferents entorn dels valors conservadors com família, feina, llibertat, religió i país.
Però, com remarca Cass, des de la caiguda del mur de Berlín, cap candidat republicà a la presidència ha aconseguit reunir més del 51% del vot popular.
La culpa, segons el politòleg, es deu a l’aparició d’una nova classe de polític assessorat per professionals que cercaven la victòria a tot preu, el més sovint per escàs marge i muntant coalicions artificials per aconseguir el poder amb l’objectiu de desplegar una agenda que servia a grups d’interessos específics i minoritaris.
El punt culminant d’aquesta tendència fou, segons Cass, la catastròfica privatització de la seguretat social nord-americana impulsada per George W. Bush el 2004, i que es troba als orígens dels vuit anys de mandat dels demòcrates gràcies a Obama, qui muntà la seva campanya el 2008 en bona part per fer marxa enrere en aquesta política.
A pesar de tots els seus nombrosos i evidents defectes, Trump té el mèrit innegable d’estar fent evolucionar el Partit Republicà, partint de la base purament populista que recollí de la desfeta causada per un quart de segle de polítiques que buscaven com a fi últim reduir l’estat a la seva mínima expressió.
Sobre aquestes runes, Vance feu un discurs en què no mencionà en cap moment retallades d’imposts ni reducció de la despesa. En comptes d’això, “el nostre compromís és envers l’home treballador”.
Adeu al llibertarisme econòmic i al neoconservadorisme (intervencionisme) exterior. Segons Cass, Vance proposa tornar a les arrels conservadores dels Estats Units d’Amèrica.
El que defensa aquest retrobat conservadorisme vindrà en un segon article.
