Tan bon punt Giorgia Meloni es convertí en primera ministra d’Itàlia l’octubre del 2022, el president francès Emmanuel Macron la convertí en blanc de crítiques i burles.
No només Meloni representava la dreta conservadora i nacionalista tan detestada pel Macron, globalista i progressista, sinó que Roma era vista des de París com capital d’un país ingovernable, atrapat en problemes polítics i econòmics endèmics.
Tres anys després, els diaris italians no poden evitar la dolça venjança de retornar la burla als fatxendes francesos, sumits en una crisi política, fiscal i social aparentment sense sortida.
D’ençà que Meloni arribà al càrrec, ha sobreviscut ja a quatre primers ministres francesos (Élisabeth Borne, Gabriel Attal, Michel Barnier i François Bayrou), i res indica que el nouvingut Sébastien Lecornu pugui aspirar a una esperança de vida més llarga que cap dels seus antecessors.
Mentre les agències de qualificació del deute públic rebaixen les perspectives de França, Meloni rep, en canvi, una allau de bones notícies: les mateixes agències propulsen Itàlia, i recentment el ministre d’economia Giancarlo Giorgetti ha apuntat que el país es podria situar ja aquest any dins del 3% de dèficit públic màxim que autoritza el Tractat de Maastricht. A França, amb un dèficit que ronda el doble d’aquest llindar, la fita sembla impossible en el millor dels casos fins al 2029.
Pel que fa al dinamisme comercial, Itàlia és un país exportador net des del 2012, amb un superàvit que segueix creixent a bon ritme, i, per contra, França importa més del que exporta des de fa 25 anys, amb un dèficit que a més tendeix a agreujar-se any rere any.
Mentre la recepta francesa segueix sent obstinar-se a apujar impostos, Itàlia ha desplegat programes d’incentius fiscals. El mateix Bayrou, en la desesperació dels dies previs al vot de confiança que el destituí, acusà Roma de “dúmping fiscal” per intentar atraure francesos rics.
Mentrestant, a París, el gran tema de debat de les darreres setmanes ha estat les suposades bondats d’un nou impost anomenat “taxa Zucman” el promotor de la qual és l’economista francès Gabriel Zucman, i que consisteix a gravar amb un 2% anual els patrimonis superiors a 100 milions d’euros. La mesura permetria recaptar 20.000 milions d’euros.
Curiosament, Meloni ha arribat al poder després que Itàlia experimentés diversos governs de caràcter tecnocràtic, amb figures com Mario Monti o Mario Draghi. Aquests provocaren l’auge d’opcions populistes d’esquerres (Moviment Cinc Estrelles) i de dretes (La Lliga) que acabaren desembocant en la victòria de Meloni a les urnes.
L’èxit de Meloni rau precisament a capitalitzar el descontentament popular amb aspectes clau com la immigració, àrea en què la seva política xoca amb la dels seus antecessors tecnòcrates, mantenint alhora el rumb dels seus predecessors en aspectes com la fiscalitat i la dinamització econòmica. A hores d’ara, res no sembla impedir que Meloni pugui acabar el seu mandat, mentre que la pressió entorn de Macron no para de créixer.
D'ençà que Meloni arribà al càrrec, ha sobreviscut ja a quatre primers ministres francesos i res indica que el nouvingut Lecornu pugui aspirar a una esperança de vida més llarga que cap dels seus antecessors Share on X
Loading ...
