inversió dels països del G7

Inversió països G7: dues dècades perdudes per a Occident

Malgrat que el diner fàcil ha estat possible pels baixos tipus d’interès, la inversió als països del G7 més rics del món porta dues dècades a nivells de mínims.

Un fenomen que, com escriu l’economista i periodista Martin Sandbu, ens està restant capacitat d’afrontar un futur cada cop més complicat, i desacredita els discursos grandiloqüents dels governs occidentals que prometeren després de la pandèmia reconstruir una economia millor i més avançada.

Sandbu exposa com la porció del Producte Interior Brut (PIB) dedicada a la inversió dels països del G7 (Estats Units, Alemanya, Regne Unit, França, Itàlia, Canadà i el Japó) ha disminuït notablement a partir de la fi de la Guerra Freda.

D’aquests set països, només Canadà ha mantingut uns nivells d’inversió semblants als sostinguts entre 1970 i 1989. Tots els altres han reculat sensiblement, passant de xifres properes al 24-25% dels seus PIB respectius a nivells que s’acosten en la majoria de casos al 20% a partir dels anys 90.

França i els Estats Units són, dintre de tot, els que menys han deixat de invertir: la seva inversió ha caigut entorn a un 2%. Alemanya i Itàlia, el cas intermig, deixaren d’invertir un 4,5%. I el Regne Unit i el Japó, respectivament, un 6 i un 10% menys (tot i que en el cas del Japó, es venia d’un nivell de inversió altíssim, 35% del PIB).

El més sorprenent, explica Sandbu, és que aquest retrocés s’ha produït en un context econòmic extraordinàriament favorable a la inversió: primerament en el context d’eufòria dels mercats que seguí a la caiguda del mur de Berlín i la fi de la Guerra Freda, i més endavant gràcies a les polítiques monetàries extremadament permissives dels bancs centrals, que abaratiren enormement el cost dels préstecs i fomentaren l’endeutament.

El resultat han estat dues dècades perdudes pel nostre futur econòmic.

Dit familiarment, Occident porta 20 anys dilapidant piles i piles de diners. Segons Sandbu, la pèrdua d’inversió combinada dels països del G7 equival a 2 bilions de dòlars anuals. Una xifra monstruosa que s’hauria pogut aprofitar per accelerar la transició energètica o millorar les infraestructures bàsiques.

Si en comptes de considerar la inversió total ens fixem únicament en la inversió pública, el panorama és encara més desolador.

Als Estats Units, la inversió pública s’ha pràcticament reduït dues terceres parts des del 2008, i se situa prop del 0,5% del PIB. A la zona euro, fou inclús negativa l’any 2014.

La realitat és que durant els darrers 20 anys les societats occidentals han preferit viure de renta.

Gràcies al crèdit barat i a la continua expansió de la globalització, les empreses han pogut endeutar-se i distribuir dividends desproporcionats sense preocupar-se pel que passaria el dia de demà. El mateix Fons Monetari Internacional adverteix que l’actual “increment sense precedents” del deute privat és un perillós fre al creixement que retira cada any de l’ordre del 1% del PIB.

Els governs, per la seva banda, han trobat més còmode incentivar el consum en comptes de promoure l’estalvi. Com apunta Martin Sandbu, quan les coses van bé, als polítics els resulta molt fàcil distribuir subvencions, abaixar impostos i incrementar la despesa social. I quan la situació econòmica és dolenta, la inversió és l’objectiu més fàcil de les retallades: cau a la primera tisorada.

Apareixen dues tendències de fons: la destrucció de la cultura de l’esforç d’una banda i la incapacitat de veure a llarg termini de l’altra

Rere aquestes postures comuns tant al sector públic com al privat envers la inversió, apareixen dues tendències de fons: la destrucció de la cultura de l’esforç d’una banda i la incapacitat de veure a llarg termini de l’altra. Són malauradament dos dels trets més característics de les societats occidentals actuals.

No deu ser casualitat que, com Sandbu apunta, el declivi de la inversió als països del G7 comencés a observar-se just després de la Guerra Freda. “Aquell moment”, conclou l’economista, “feu oblidar a Occident en el seu conjunt la idea general del sacrifici immediat a canvi d’un futur més pròsper“.

En plena crisi de la inflació, causada molt abans que la pandèmia i la Guerra d’Ucraïna pel diner fàcil i l’endeutament sense límits, pagarem les conseqüències de la nostra manca d’inversió durant anys.

Occident porta 20 anys dilapidant piles i piles de diners Click To Tweet
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.