La invasió d’Ucraïna per part de la Rússia de Putin obre una nova era per a Europa i l’ordre mundial

La invasió d’Ucraïna per part de la Rússia de Putin és un esdeveniment geopolític de primera importància. Obre una nova  era per a Europa i albira un nou ordre  polític mundial. La guerra oberta de Rússia  contra Ucraïna, iniciada el 24 de febrer,   afecta la seguretat, l’estabilitat i la pau d’Europa, i canvia el panorama geoestratègic europeu i global.

Per a la Unió Europea (UE), el xoc provocat per  l’envestida  militar  del president autòcrata  de Rússia, Vladimir Putin, contra Ucraïna  té un primer significat. O  la UE decideix fer un salt qualitatiu cap endavant per a  arribar a la seva unió política de caràcter federal -que és precisament el seu objectiu fundacional- i es dota, per tant, de polítiques comunes  en matèria d’afers exteriors i defensa, o va directe  a la  irrellevància internacional. El paper que la UE està jugant a la crisi actual no està a l’altura de les circumstàncies, i això és així perquè encara no ha arribat a la categoria d’un veritable actor global.

L’expresident del govern italià, Enrico Letta, ho ha advertit fa poc amb aquestes paraules: “O la UE arriba definitivament a la seva unió política o en el futur només podrà prendre una d’aquestes dues decisions: convertir-se en una colònia dels Estats Units o en una colònia de la Xina”. La inèrcia de l’actual desafiament de Putin porta a un enfortiment del “protectorat” que els Estats Units exerceix sobre Europa des del final de la Segona Guerra Mundial, a través de l’OTAN.

L’inspirador del procés comunitari d’integració europea, el francès Jean Monnet, escrivia fa set dècades que “seran necessàries grans proves perquè els estats europeus comprenguin que l’alternativa a la seva unió política és la irrellevància”. Nosaltres ens podem preguntar avui sobre quines proves més ha de suportar Europa perquè els seus estats s’adonin de la necessitat d’unir-se de veritat. ¿No són la Gran Recessió i les seves seqüeles europees com la crisi del deute sobirà, la crisi dels refugiats, la reemergència de la Xina, l’aparició de Trump, el Brexit, la puixança de l’autoritarisme i del nacionalpopulisme, el conflicte creixent entre els Estats Units i la Xina que està redefinint l’ordre internacional, la urgència de la lluita contra el canvi climàtic, la revolució digital, la quarta revolució industrial i l’acceleració tecnològica, la pandèmia i ara la invasió russa d’Ucraïna, proves suficients?

En paraules del belga Paul Henri Spaak, un dels Pares d’Europa, també ens podem preguntar “quan s’adonaran els estats d’Europa que, un a un,  tots són petits, malgrat  que alguns  encara es pensen que són grans“?

Els membres del grup d’opinió Treva i Pau hem elaborat recentment, abans de la invasió russa d’Ucraïna, un Manifest, que hem enviat a la Conferència sobre el Futur d’Europa, presidida per les tres institucions comunitàries europees -Comissió, Consell i Parlament-, en el que expressem el nostre convenciment que, sense unió política federal, la UE no té futur. Aquesta Conferència es tanca el pròxim 9 de maig, coincidint amb el Dia d’Europa. Està per veure si acabarà, o no, com una consulta ciutadana elogiable, però sense efecte pràctic, malgrat l’emergència dels esdeveniments que estem vivint i la necessitat d’estar a l’altura o periclitar.

La invasió d’Ucraïna respon, per altra banda, a l’intent de Putin d’esfondrar l’ordre liberal mundial establert a partir de la Segona Guerra Mundial, confirmat els anys 1989 i 1991 amb la caiguda del Mur de Berlín i la implosió de l’URSS, respectivament. Al mateix temps, tracta d’establir un nou ordre polític mundial, basat en zones d’influència, dominis imperials, sobiranies limitades i predomini de la força sobre la negociació, el compromís, la diplomàcia i les normes multilaterals.

La nova geopolítica es juga actualment entre tres superpotències  i el retorn de vells imperis.

Les tres superpotències són l’hegemònica (els Estats Units) que vol continuar conservant la seva supremacia i que ha declarat que la seva principal prioritat és el desafiament de la Xina; la reemergent (la Xina), que a través d’un desenvolupament econòmic meteòric a partir de l’any 1978 amb l’establiment d’un capitalisme d’estat aspira al lideratge mundial; i una tercera (Rússia), la més feble econòmicament, però a la que mai es pot infravalorar a causa de la magnitud dels seus recursos naturals i del seu armament nuclear, que enyora la seva època de superpotència (1945-1991), pretén recuperar el control sobre els territoris pertanyents a l’extinta URSS i retornar a la categoria perduda de poder global (Putin es va enutjar molt quan Obama la va qualificar durant les seus dos mandats presidencials (2009-2017) de simple “potència regional”).

Rússia, impulsada pel nacionalisme autoritari de Putin, vol tornar a figurar com a superpotència dins d’un nou ordre mundial, malgrat la seva feblesa econòmica. Rússia té un PIB una mica superior a l’espanyol i inferior al d’Itàlia, amb un territori seixanta vegades més gran que aquest darrer país. És una gran potència militar i al mateix temps un país en decadència que perd població i que no ha preparat la seva economia per al dia que la Xina i Occident ja no necessitin el seu gas i el seu petroli. Putin presideix una cleptocràcia que amaga milers de milions d’euros en paradisos fiscals. Les classes mitjanes no se n’han beneficiat i Putin les ha traït. Ha traït també l’ànima russa, com va fer Stalin i tots els dirigents soviètics tret de Gorbatxov, l’estadista incomprès que va proposar “una casa comuna europea”, un sistema de seguretat integrat que encara no ha estat possible.

El retorn dels imperis també està a l’ordre del dia. Tres exemples ho corroboren: el pes creixent de l’Índia, l’intent de la Turquia d’Erdogan de restablir influència d’Istanbul sobre els territoris de l’antic imperi otomà i la voluntat de Teheran de recompondre la zona d’influència de l’antic imperi persa.

Dins d’aquest nou panorama geopolític, la UE no juga el paper d’actor que li pertocaria si actués unida de veritat. I, per tant, “corre perill“. Això és  el que  adverteix darrerament amb insistència  Josep Borrell, Alt Representant de la UE per a afers exteriors i defensa. Té plantejada una  proposta d’una nova Europa de la defensa, anomenada   “Brúixola Estratègica“, que espera que  sigui  aviat una realitat.  També proposa que la UE arribi a una  “autonomia estratègica“, des de tots els punts de vista  (tecnològic, comercial, militar, etc.) que li permeti  exercir un paper de mediador en un món multipolar dominat, sobretot, per la rivalitat entre els Estats Units i la Xina, i per la pretensió de Rússia de recuperar, si és precís amb la força, com ara s’està veient a Ucraïna, el seu rol perdut de poder global. A la UE es treballa en totes aquestes direccions i els progressos estan per veure.

Europa i Rússia són complementàries des de molts punts de vista

Europa necessita ser la mestressa de la seva seguretat i organitzar-se d’una altra manera per contenir Rússia i adaptar-se a un nou ordre mundial. Si ho aconseguís, podria fins i tot pensar, finiquitada  l’era Putin,  en  establir una associació estratègica amb una Rússia que hauria ajudat a evolucionar cap a una vertadera democràcia. Europa i Rússia són complementàries des de molts punts de vista. Una Euràsia ben organitzada, amb un territori immens  i enormes recursos naturals, podria constituir una  superpotència al  nivell de les més grans.

El dia 24 de febrer de 2022, el dia que la Rússia de Putin va envair Ucraïna, és un dia negre per a la història d’Europa i del món. L’historiador jueu Yuval Noah Harari ens adverteix que aquesta era una centúria poc de fiar, i que “l’estupidesa humana és una de les forces més importants de la història, i de vegades ho passem per alt”. Al segle XXI li costa de donar bones notícies. Va començar amb els atacs terroristes a les Torres Bessones de Nova York i l’eclosió del terrorisme islamista el 2001, després va esclatar la Gran Recessió que el FMI va definir com “el col·lapse econòmic i financer més greu des de la Gran Depressió”. Quan encara no hem sortit de la gran pandèmia del coronavirus, ens arriba una gran “estupidesa” provinent de Moscou.

En aquests moments històrics,  Europa  necessita  coratge, determinació i saviesa. Quatre prioritats són a considerar.

Primera, una vegada s’ha dit i és sabut per Putin que l’OTAN no lluitarà per Ucraïna, necessitem assegurar la defensa de tot el territori europeu de l’OTAN, especialment el fronterer amb Rússia, Bielorússia i Ucraïna, pel que fa a tota mena de possibles atacs, incloent-hi els ciberatacs i formes híbrides. Durant setanta anys, cap potència s’ha atrevit a atacar territori de l’OTAN, gràcies a l’existència del famós article 5 de l’organització, segons el que un atac a qualsevol membre de l’OTAN equival a un atac al conjunt de membres de l’organització, i això equival a un atac als Estats Units. Necessitem establir línies vermelles i creïbles a la Rússia de Putin. En cas contrari, l’autòcrata que mana al Kremlin sense escrúpols i de manera despòtica, una vegada ocupada Ucraïna, podria persistir en les seves pretensions, que no acabarien fins a recuperar tot el territori pertanyent a l’antiga URSS i zona d’influència. Els tres països bàltics, avui membres de la UE i de l’OTAN, podrien ser evidentment un proper objectiu.

Segona prioritat. Cal donar el màxim suport a Ucraïna, tot evitant la guerra directa amb Rússia, que seria catastròfica i que ens portaria a una situació MAD (mutual assured destruction) (destrucció mútua assegurada), pròpia de la guerra freda (1948-1989), en virtut de la possibilitat d’utilització d’armes nuclears amb possibilitats de destruir el planeta. La UE s’ha de preparar per a rebre una nova onada de centenars de mils de refugiats i afrontar una gran ajuda humanitària.

Tercera prioritat.  Les sancions contra Rússia han de ser fortes. El cost a pagar per la Rússia de Putin ha de ser molt alt i ha de contribuir a la seva caiguda i al descrèdit definitiu dels règims autocràtics, al que tan acostumat està històricament el poble rus.  Ja se sap, la Rússia de Putin pot aguantar les sancions econòmiques, s’ha preparat anteriorment i cínicament per fer-ho, però s’ha de procurar que el  cost sigui el màxim possible.  La invasió d’Ucraïna s’ha de convertir en la palanca que porti finalment a la caiguda de Putin i, en darrer terme, a la caiguda de la dictadura a Rússia i l’obertura del seu camí cap a la llibertat, la democràcia i una associació estratègica amb la UE, que doni llum a una nova Euràsia.  Al final han de ser els mateixos russos qui han de dir “ja n’hi ha prou, no en el nostre nom“.  

Quarta prioritat. Ens hem de preparar per a una llarga lluita. Tardarem temps a veure les conseqüències de la invasió del 24 de febrer. Recordem l’Hongria de 1956, allò va ser “la victòria d’una derrota“, que va arribar molts anys després.   La probable presa i submissió d’Ucraïna per part de la Rússia de Putin  pot ser celebrada pel Kremlin com una victòria, però  al cap dels anys  es pot transformar en la gran derrota dels règims  autoritaris russos, després d’haver convertit Rússia en un pària mundial.

Putin probablement guanyarà la guerra d’Ucraïna i aconseguirà imposar el desmembrament o la neutralització del país

Putin probablement guanyarà la guerra d’Ucraïna i aconseguirà imposar el desmembrament o la neutralització del país. Però aquesta victòria -plena de  dolor, sang i destrucció-  no farà més forta Rússia sinó els seus enemics de l’OTAN, més cohesionats que mai, i a la llarga serà probablement la seva ruïna.

El futur a mitjà  termini  pel qual els europeus hem de treballar és clar: arribar a la nostra unió política federal, després d’una primera etapa d’autonomia estratègica; ajudar a aconseguir la veritable democratització de Rússia;  treballar per a una futura associació estratègica de la UE amb una Rússia lliure i democràtica fins a crear   una gran Euràsia en pau i ben entesa, un actor global comparable als més grans.