Dels intel·lectuals acomodats, en el grup dels que van sortir tement per les seves vides, sobresurten, entre d’altres, Menéndez Pidal, Pío Baroja, Azorín, Gómez de la Serna, Carles Riba i Gaziel.
Ramón Menéndez Pidal
Ramón Menéndez Pidal (Corunya,1869-Madrid,1968), fundador de la Escuela Filológica Española i esforçat director del Centro de Estudios Históricos de la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, havia obtingut la càtedra de Filologia Romànica de la Universitat de Madrid el 1899. Va ser director de la Reial Acadèmia Espanyola des del 1925 fins a l’esclat de la Guerra Civil en què va decidir viatjar a l’estranger (Bordeus, Cuba, Estats Units i París).
L’estiu del 1939 se li va permetre tornar per reunir-se amb la seva família (que durant la conflagració havia estat a Espanya), però no se li van reconèixer els seus mereixements fins al 1947 que torna a presidir la Reial Acadèmia, càrrec que ostentarà fins a la seva mort a noranta-nou anys. La seva monumental obra, que va començar el 1896 i conclouria el 1966 (amb la important “Historia de España” pòstumament el 2004) el va situar entre els intel·lectuals més famosos de l’època, atorgant-li diferents i variats honors i distincions.
Pío Baroja
Pío Baroja (Sant Sebastià,1872-Madrid,1956), eminent i controvertit escriptor espanyol de la Generació del 98 que s’havia doctorat en medicina i que va abandonar a favor de la literatura, va ser detingut al començament del conflicte, però va aconseguir escapar a França. Tornaria ocasionalment el 1937 i definitivament el 1940. Va morir a Madrid i, enmig d’un gran escàndol, enterrat com a ateu. Al seu sepeli va assistir Ernest Hemingway.
Azorín
Azorín, pseudònim de José Martínez Ruiz, ( Monovar, Alacant, 1873-Madrid, 1967), també de la Generació del 98 i amb una notable obra en diferents gèneres literaris i que va ser en diverses ocasions diputat a Corts pel Partit Conservador, va sortir del país tot just començar la guerra i va tornar una vegada finalitzada, gràcies a la protecció de Serrano Suñer, instal·lant-se a Madrid. A Serrano, amb “viva gratitud” li dedicaria l’obra que va publicar el 1955 amb el títol “El pasado”.
Gómez de la Serna
Gómez de la Serna ( Madrid,1888-Buenos Aires,1963), que va crear el gènere literari conegut com a “ greguería”, en esclatar la guerra fuig a Montevideo i després s’instal·la a Buenos Aires fins a 1949 en què torna a Espanya per poc temps. Farà freqüents viatges d’anada i tornada, fixant la residència al país americà.
Carles Riba
Carles Riba (Barcelona,1893-1959), casat amb la també poeta Clementina Arderiu i que va acompanyar a la seva sortida d’Espanya a Antonio Machado, es va instal·lar a Montpeller, tornant el 1943. Prèviament, durant la Mancomunitat, va dirigir l’Escola de Bibliotecàries i va ser professor de grec a la Universitat de Barcelona. Va continuar treballant a la fundació Bernat Metge de la qual seria director, exercint des d’aquesta institució com a portaveu indiscutible dels intel·lectuals de llengua catalana. Va influir, sobre això, a Dionisio Ridruejo en la seva etapa evolucionista. Al costat de l’obra literària, destaca el seu treball com a traductor (L’Odissea d’Homer, Vides Paral·leles de Plutarc i El Teatre de Sòfocles i Eurípides). A la seva joventut va escriure diversos poemes en llengua gallega, fruit d’un primer amor.
Gaziel
Gaziel (Agustí Calvet, Sant Feliu de Guíxols, 1887-Barcelona, 1964), periodista i excel·lent escriptor, després de col·laborar a la Veu de Catalunya i dirigir La Vanguardia des del 1920 fins al 1936, fuig de la zona republicana amb direcció a París, tornant el 1949 sent processat i absolt per les autoritats franquistes.
El rerefons cultural del primer cicle borsari del franquisme (17). Les Lletres. Els intel·lectuals acomodats (XII)
Dels intel·lectuals acomodats, en el grup dels que van sortir tement per les seves vides, sobresurten, entre d'altres, Menéndez Pidal, Pío Baroja, Azorín, Gómez de la Serna, Carles Riba i Gaziel Share on X
