L’informe presentat pel Defensor del Pueblo, basat en testimonis directes i indirectes recollits pel seu equip, identifica 347 agressors d’abusos sexuals, dels quals només 7 són dones. El 87% dels agressors homes pertanyen a l’àmbit eclesiàstic, és a dir, sacerdots, diaques o religiosos. Aquestes dades corresponen a un període de 80 anys, cosa que equival a una mitjana aritmètica de menys de 4,3 agressors per any, una xifra molt baixa davant les estadístiques que indiquen alguns milers cada any. No obstant això, donada la concentració de casos al segle passat, la magnitud en les dues últimes dècades estaria clarament per sota d’aquesta mitjana.
L’informe registra 487 víctimes, amb un total de 522 episodis d’abús. De mitjana, això equival a aproximadament 6 víctimes per any. La distribució temporal dels casos es concentra principalment en les dècades de 1960 (24%), 1970 (30%) i 1980 (20,5%), acumulant així tres quartes parts del total de casos. Entre els anys 1940 i 1950, els casos representen només el 7%. Tot i que és possible que aquest període estigui subestimat pel pas del temps, s’esperaria trobar més testimonis en les dècades recents. No obstant això, no és així: per al període comprès entre els anys 1990 i 2023, només es registren el 17,5% dels casos. A més, la major part (12%) correspon als anys 90, mentre que la dècada del 2010 al 2023 registra només l’1,5% dels casos.
Les xifres mostren una clara tendència decreixent: en les darreres tres dècades els casos són gairebé inexistents, en contrast amb l’increment general dels abusos sexuals a menors. Aquesta evidència revela l’arbitrarietat d’haver centrat l’enfocament de l’informe exclusivament en els casos vinculats a l’Església catòlica.
Segons aquestes dades, el nombre anual mitjà de víctimes per a aquest segle seria de 0,85, amb un total de 28 en 33 anys. Els agressors identificats ascendeixen a 19, cosa que equival a 0,6 agressors per any. Per al darrer període de 13 anys (fins al 2023), l’informe identifica només 7 víctimes i 5 agressors, amb ràtios anuals de 0,5 i 0,4, respectivament.
Aquestes xifres contrasten dràsticament amb les dades del Ministeri de l’Interior sobre abusos sexuals a menors el 2023, quan es van registrar més de 9.000 víctimes: 4.238 d’entre 0 i 13 anys, i 4.947 d’entre 14 i 17 anys. Aquest conjunt representa més del 40% del total de víctimes de delictes sexuals, tot i que els menors només constitueixen una petita part de la població.
En centrar-se només en les víctimes vinculades a l’Església, el Defensor del Pueblo oblida el 99% dels casos restants, cosa que constitueix un escàndol institucional de gran magnitud. Un altre instrument d’investigació de l’informe és una enquesta que constitueix la base de l’estudi, amb una mostra de 8.000 entrevistes i un marge d’error de ± 1%. No obstant això, les dades relatives als agressors catòlics presenten xifres irrellevants des del punt de vista estadístic, perquè els percentatges obtinguts es troben dins del marge d’error (0,6% entre religiosos i 0,53% entre laics, amb un agregat d’1,1%). En termes absoluts, l’informe menciona 48 sacerdots i 42 laics (90 agressors en total) per a una població enquestada d’entre 18 i 90 anys, cosa que representa una mitjana de poc més d’un agressor anual. Aquestes xifres resulten incoherents amb el discurs presentat pel Defensor del Pueblo al Congrés dels Diputats.
L’informe també mostra inconsistències en el nombre d’agressors, que varia entre diferents pàgines: 85 a la pàgina 172, 52 a la pàgina 174 i un màxim de 90 a la pàgina 182. A més, la recapitulació ofereix una xifra mitjana de 4 agressors i 5,5 víctimes anuals segons les entrevistes, mentre que segons l’enquesta la mitjana anual d’agressors seria un màxim d’1,5 i la de víctimes, 2.
És qüestionable que l’informe no presenti els resultats de manera clara i en termes anualitzats, cosa que es podria derivar fàcilment de les dades obtingudes. En ometre aquesta informació, els resultats agregats de diverses dècades indueixen a interpretacions errònies. Aquesta presentació deliberadament confusa suggereix mala fe, ja que les dades anuals revelen com de reduïdes són les xifres relacionades amb l’Església catòlica en comparació amb la magnitud dels abusos comesos fora d’ella.
En aquest context, cal destacar que l’informe Gabilondo, realitzat per un exministre socialista i candidat derrotat a l’alcaldia de Madrid abans d’assumir el càrrec de Defensor del Pueblo, presenta dues dades significatives: el percentatge de casos atribuïts a persones vinculades a l’Església és de l’1,1%, mentre que el percentatge d’abusos comesos pel conjunt de la població ascendeix a l’11,7%. Aquesta última dada no es veu afectada significativament pel marge d’error, perquè oscil·laria entre el 10,6 % i el 12,8%, mantenint-se en el mateix ordre de magnitud, mentre que en el cas dels catòlics oscil·laria entre 0 i 2,2, cosa que assenyalaria un clar problema de significació. Tot això subratlla una desproporció evident en l’enfocament de l’informe.
La pregunta que haurien de respondre el Defensor del Pueblo i el Congrés dels Diputats és per què es concentra l’atenció en un dubtós 1% dels casos, mentre s’omet tota consideració sobre el 12% restant, deixant sense investigar la situació de la majoria de les víctimes i els agressors. Això significa considerar només una petita minoria i “oblidar-se de més del 90% de casos i víctimes.
Loading ...
