Tot i que el focus polític i mediàtic continua centrat en l’àmbit europeu i internacional per la política transgressora de Trump, aquesta setmana que comença bé es podria anomenar una setmana catalana, pels acords, molt tangibles uns, més imaginaris altres, que s’han produït a tres bandes entre el Govern de la Generalitat i l’espanyol, tots dos regits pel Partit Socialista; entre Esquerra Republicana i el govern de Sánchez, i el no acord i la marxa enrere de l’últim envit amenaçador de Puigdemont, que ha quedat com sempre en un “vaja, vaja, és clar” i que defineix l’escenari real de la política catalana, controlada com mai pel Partit Socialista, és a dir, pel Govern espanyol.
És clar que, ben mirats els acords, també es presten a aquell tipus d’intercanvi definit com “Tu dona a l’home blanc metall groc i ell et donarà mirallets i aigua de foc”.
Aquest control necessàriament comporta contrapartides, cosa lògica si, a més, s’entén que Sánchez, per governar, necessita els vots simultanis d’Esquerra Republicana i de Junts per Catalunya; per tant, les contrapartides és lògic que existeixin. La qüestió és si es produeixen en la dimensió i en els temps acordats.
Cal que hi hagi necessàriament acords amb l’Estat que aportin elements tangibles al Govern de Catalunya per raons molt concretes:
La primera, perquè fa molts anys que, a través de la paràlisi de l’independentisme, han estat bloquejades qüestions d’obligat compliment; per exemple, fer efectiva la competència sobre les subvencions universitàries no és res més que complir amb el retard d’un acord que fa gairebé una dècada que està a l’esquena.
Un altre exemple, el consorci pactat i que ara la comissió que el fa efectiu, amb la finalitat de vetllar perquè es compleixin les inversions teòricament contemplades en el pressupost de l’Estat, escandalosament mal executades com un fet reiterat en el cas de Catalunya, no és res més que posar fi a una deficiència greu que ocasionava una injustícia, tot i que cal recordar que acordar l’instrument no significa que s’acabi corregint de manera adequada el problema, però en tot cas és una condició necessària la que ara s’ha assolit.
La segona, perquè el president del Govern espanyol necessita el vot simultani de republicans i seguidors de Puigdemont (que en realitat és en el que s’ha convertit Junts) i com que aquests dos partits competeixen entre si, necessàriament hi ha d’haver contrapartides per separat.
Si l’hegemonia socialista a Catalunya no és un factor favorable per a un autogovern real, perquè sempre està en funció de l’últim interès de Sánchez, menys ho és encara que els dos partits que es proclamen independentistes, en lloc de presentar un bloc unit i un progrés estratègic amb relació a Espanya en el seu diàleg al Congrés, competeixin entre si en una mena de subhasta, que té molt de trampa.
El que diu aquesta realitat és que tant Esquerra com Junts tenen com a pàtria no Catalunya, ni com a fi la independència irrealitzable que diuen proposar, sinó que el seu únic propòsit és prosperar com a partit polític a costa de tota la resta; com a fi en si mateix. I aquesta és una lectura necessària que cal fer dels resultats d’aquesta setmana.
Per si no n’hi hagués prou i malgrat el que ara ha obtingut, sobretot Esquerra Republicana, cal dir que mai des de la transició el pes polític dels partits catalans al Congrés havia estat tan decisiu com ara. Des d’aquesta perspectiva, els resultats continuen sent pobres, per molt que el barroc discurs d’autoelogi de Junqueras pretengui assenyalar el contrari.
La tercera és que la condonació de ni més ni menys que 17.000 milions d’euros sobre el deute que la Generalitat té amb l’Estat també s’ha de situar en context. Perquè continua sense moure’s ni un mil·límetre la revisió del sistema de finançament autonòmic, que porta més d’una escandalosa dècada de retard; només en una democràcia de perfil bananer es podria produir un incompliment tan flagrant de la llei per part del Govern de l’Estat i aquí no passa res.
Per cert, ara que tot es porta al Constitucional, reconvertit en cambra de garanties governamentals, algun pas es podria fer en aquest sentit, llevat que es consideri que quan el Govern espanyol vulnera la llei d’una manera tan contumaç, això no té res a veure amb el compliment de la Constitució.
També continuem sense saber absolutament res sobre en què consisteix el famós finançament especial de Catalunya, inicialment i de manera absolutament falsa plantejada per Esquerra com una mena de concert a la basca. Com a contrapartida es dona aquest nyap del deute català amb les finances estatals, que significarà un estalvi important en interessos i, per tant, una major disponibilitat de despesa per part de la Generalitat, amb tot el que això comporta de positiu.
Però també aquí, per desgràcia, cal dir que Catalunya es queda a la cua de la quitació del deute, perquè el govern ha decidit aplicar-la a totes les comunitats autònomes, la qual cosa representarà que el deute de l’administració central creixerà en 83.252 milions, encara que el deute total de l’Estat continuarà igual perquè l’únic que es modifica és qui és el subjecte de l’obligació.
En aquesta aportació extra —perquè, en última instància, d’això es tracta—, com a pal·liatiu del retard en l’aplicació de la reforma del sistema de finançament, el que es condona a Catalunya és el 19,9% del deute autonòmic total.
Doncs bé, això ens situa en la penúltima posició pel que fa a beneficiaris de la mesura.
Només la Comunitat Valenciana, amb 11.210 milions i un 19,3%, en surt menys beneficiada. Qui en surt més ben parada és Andalusia, amb 18.791 milions i un 48,6%. Madrid, que protesta per la mesura en termes absoluts, ocupa la quarta posició amb 8.644 milions i un 24,1%. La segueix Castella-la Manxa, amb 4.927 milions i un 30,5%. Si observem la resta de comunitats autònomes, les Balears tenen una quitació de 1.741 milions, que retalla un 20% el seu deute.
Podem concloure, per tant, que la Comunitat Valenciana, Catalunya i les Balears són, de llarg, les que en proporció es beneficien menys de la quitació, cosa que té dues significacions.
Una, que posa en relleu el sistema de finançament actual, que afecta especialment aquestes comunitats, i que també es tradueix en altres aspectes com aquest. No és el cas de Madrid, que té el pitjor finançament de tots. Com que el seu deute amb l’Estat és petit, pot recórrer als mercats financers per finançar-se perquè té solvència, cosa que no li passa a Catalunya.
Però, pels criteris de distribució d’aquesta quitació, Madrid no podia quedar despenjada i, per tant, rep una quantitat substancial. Això significa que, sense un canvi complet del sistema de finançament, per molt que Junqueras faci ostentació que són uns grans negociadors, Catalunya sempre quedarà despenjada, fins i tot quan es tracta de beneficis.
Si no s’aconsegueix un canvi d’una vegada per totes a l’arrel del problema, el resultat final sempre serà el mateix, i ara Catalunya, amb el seu declivi continuat, no està per anar suportant alegries d’aquest tipus.
En realitat, Junqueras practica el que abans havia criticat tant de Convergència: aconseguir coses concretes sense abordar realment el fons de la qüestió. És aquell denostat “autonomisme”, que ha tornat de la mà de presumptes independentistes.
Referint-nos als presumptes independentistes, què es prefereix de la posició de Junts per Catalunya, que ha acceptat a canvi de res retirar el que havia aconseguit? Que es debatés al Congrés la moció de confiança sobre Sánchez. Després de tantes declaracions, amenaces, anades i vingudes, crisis, afirmacions que això no pot continuar així, els de Puigdemont continuen donant voltes a la sínia sense presentar res al plat per oferir als catalans.
Tot perquè el negociador internacional els ha dit que cal donar un marge més de confiança —que és justament el que havia declarat emfàticament que s’havia acabat— al PSOE i per no trencar, cosa que era evident quan es va plantejar l’envit per part de l’home de Waterloo.
Quin sentit té fer amenaces de darrera instància si no s’està en disposició de complir-les? Resulta que l’adversari no cedeix, com ha anat passant amb Sánchez i Junts. A còpia de posar el llistó molt alt per simular que són els més decidits de tots, l’únic que ja han aconseguit és quedar completament desacreditats com a força independentista, i a la vista de les enquestes queda clar: reduïts a la marginalitat o simplement com un partit mitjanament seriós.
La conclusió és evident: el gran beneficiari de l’autodestrucció de Convergència i Unió, vist des de la perspectiva històrica virtual, és el PSOE de Sánchez, amb tot el que això comporta.
Junqueras practica el que abans havia criticat tant de Convergència: aconseguir coses concretes sense abordar realment el fons de la qüestió Share on X
Loading ...
