I mentrestant, Catalunya… 10 problemes clau que esperen solució

1. Ben conegut però inabordat per la política catalana i espanyola: la baixa natalitat. No neixen nens, mentre que la població creix substancialment per una immigració que no s’integra ni lingüísticament ni culturalment. A aquest fet s’hi afegeix la manca d’estabilitat familiar. Catalunya és una de les comunitats autònomes amb més fills nascuts fora del matrimoni; una xifra que supera el 50%, més divorcis i més avortaments.
2. El gran estrall de la naturalesa: la sequera. Els nostres governants parlen i no paren que és una sequera mai vista i que hem de remuntar-nos a 1917 per trobar-ne una de semblant. Però ometen dir que, una mica més important o menys, aquestes alteracions climàtiques són relativament freqüents a casa nostra i que una bona part del problema ve del retard per part de la Generalitat en finançar les obres de regeneració programades per AGBAR. Primer perquè l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) estava pràcticament en fallida, i després perquè les prioritats d’aquesta entitat pública no lliguen exactament amb la prioritat de la regeneració.
3. El greu problema agrari. El sector agrari català és petit, però estratègic des de molts punts de vista. Primer, perquè en algunes produccions és una potència, com en la fruita dolça o en determinades produccions ramaderes. Segon, perquè és qui fixa població al territori i preserva el paisatge i l’equilibri ambiental que impedeix que el bosc de baixa qualitat vagi creixent a tot el país, com ve passant des dels anys 70 del segle passat. Fa anys que Catalunya no té una política agrària i que el departament responsable és simplement una gestoria de les ajudes europees. A més hi ha comarques que depenen en gran manera dels sectors agrícoles, com les Garrigues, La Noguera, el Pla de l’Urgell, el Baix Ebre, la Terra Alta… i al problema estructural del nostre sector agrari ara s’hi afegeix la sequera.
4. Retrocés de l’ús social del català. Malgrat ser llengua vehicular, el català com a primera opció lingüística va perdent posicions i ara ja només se circumscriu a 1/3 part de la població. Que aquest fet tingui com a correlat el creixement dels que utilitzen les dues llengües indistintament no és un consol perquè per a aquest gruix de població, cada vegada més gran, la llengua demogràficament forta acaba convertint-se en la d’ús més habitual. Aquest fet és ben visible al pati de les escoles. Els alumnes fan les classes i s’expressen en català, però juguen en castellà. Alhora, la cultura catalana en l’àmbit audiovisual, i sobretot literari, ha abaixat el to i està a anys llum de la rellevància que tenia en els anys 60 i 70 del segle passat, quan no existia la Generalitat ni, per tant, el departament de cultura. És per reflexionar-hi.
5. La immigració és el factor característic de la Catalunya actual. La província de Barcelona és la que té una major proporció d’immigrants. I dins d’ella, a la capital i L’Hospitalet, les dues ciutats més grans, aquest contingent es va acostant a significar el 30% de la població. Aquest fet té un fort impacte lingüístic i cultural inabordat pels poders públics. Fa créixer el PIB a conseqüència del factor població, però limita l’augment de la renda per càpita perquè no afavoreix a la productivitat.
6. La desfeta educativa. Catalunya no se’n surt i en lloc de situar l’ensenyament com la nineta dels seus ulls ha quedat constituït com un problema crònic. Amb uns resultats educatius, com assenyalava l’economista Josep Oliver Alonso, que no són adequats ni són els que necessita el país. Aquesta realitat plora per tres bandes. La del professorat, que no està subjecte a cap mena d’avaluació continua, la de la concepció educativa, que fa temps que ha liquidat la cultura de l’esforç, i la fallida de tantes famílies que són la peça clau de tot ensenyament reeixit.
7. Davant la indiferència de la societat, Catalunya s’ha convertit en un clúster criminal que lidera la producció i exportació de marihuana, fet que fa desenvolupar una molt perillosa delinqüència organitzada. Alhora, cada vegada més és lloc de destí de les narcollanxes d’haixix que es desplacen d’Andalusia a la costa tarragonina per la més gran vigilància policial que es dona al litoral andalús. Només cal recordar què els hi ha passat a països tan ordenats com Holanda o Suècia, on l’abundància del tràfic de drogues ha consolidat el crim organitzat que posa en perill la mateixa seguretat d’ambdós estats.
8. Les eternes llistes d’espera. Per moltes promeses que es facin, les llistes d’espera continuen sent un martiri per als catalans. En tenim de tota mena i condició. Per ser intervingut quirúrgicament, per dur a terme una prova sanitària, per ser atès per l’especialista, per rebre l’ajut de dependència, i també per ser atès pels serveis socials. 18.800 persones formen la llarga llista per aquesta última raó. Mentrestant, la pobresa extrema, la de la gent que viu al carrer, continua creixent i Arrels ja ha censat a més d’un miler de sense llar als carrers de la capital de Catalunya. Al Parlament circula lentament una llei que té previst abordar aquesta qüestió. No tenen pressa.
9. L’infrafinançament crònic. Hi ha molta negociació, molt pacte amb el govern espanyol, però l’infrafinançament continua sent la característica, i ningú ho desencalla. La Cambra de Comerç, per exemple, assenyala que el dèficit de la despesa sanitària a Catalunya és de 5.450 milions a causa del sistema de finançament; fet que també afecta l’educació i a l’R+D, i que té dues vessants: la del sistema pròpiament dit i la circumstància pràcticament no plantejada que el cost major cost de la vida a Catalunya millora els recursos que reben perquè es poden fer moltes menys coses aquí amb 1.000 euros que a la mitjana espanyola. Aquest és un problema que requereix una solució urgent perquè aviat farà 10 anys que el sistema de finançament s’hauria d’haver revisat. D’aquests, la majoria d’anys, els últims, corresponen al període de Sánchez sostingut de sempre per ERC i ara a més per JxCat.
10. Oblideu-vos del somni. Catalunya no pot pagar les seves pensions. La ràtio de cotitzants per pensionista és de 2. I això determina que es produeixi un dèficit de 5.871 milions el 2022. De fet, equival a poc menys de la quarta part dels ingressos. I, per tant, té una gran magnitud. Això significa que el nostre sistema productiu i ocupacional no dona per pagar als pensionistes i s’equilibra amb l’aportació de l’estat. És clar que aquesta ajuda s’alimenta al mateix temps de l’excedent econòmic de Catalunya. Però això no treu l’existència d’aquest fort desequilibri que no existeix a Madrid, que presenta una ràtio de cotitzants per pensionista de 2,8 i un superàvit de 180 milions.

Mentrestant TV3, la televisió pública de Catalunya, la de tots, es dedica com sempre a les grans “prioritats” del país i d’aquesta manera els diners que es recullin a la pròxima Marató es dedicaran a una qüestió tan decisiva com és la salut sexual i reproductiva. Traduït, als avortaments i l’anticoncepció. Mentrestant, la gent sense llar continua dormint al carrer i els malalts d’ELA no disposen d’una legislació que els ajudi amb les seves grans necessitats econòmiques, però ja se sap que per a TV3 i una part del país, el primer és sempre el primer.

 Loading ...