La dissort de Catalunya des del moment en que els qui pilotaven CDC varen decidir fer taula rasa, trencar virulentament amb Unió i agafar el camí de l’independentisme te ja una dimensió històrica. Pesarà com una d’aquelles desfetes quan, de tant en tant, els catalans destruïem les nostres bones trajectòries amb una marrada catastròfica. Res ni ningú que representi tal cosa pot tenir reconeixement i espai polític, i menys quan ningú ha entonat el mes mínim mea culpa. I que s’entengui. No es perquè decidissin que el camí era la independència; molts escocesos fa anys que ho han decidit i el país funciona bé. Són les raons oportunistes de per què ho varen decidir, la mentida que varen construir amb “les pantalles pesades” i la independència a 18 mesos, la manca de preparació en que any rere any abordaren el procés, la falta de maduresa i persones preparades per governar, el partidisme que el devora. De tot això sí que són culpables; no de la idea.
I ara per culminar la dissort un nou fet que es veia venir: l’aplaçament de les eleccions per a maig o juny, quatre o cinc mesos més de desgovern, de llençar els diners que la maquina de la Generalitat consumeix cada dia, en un període vital, tant per la crisi com pels fons europeus per a la reconstrucció.
Serà també la confirmació de que ni tan sols en interès propi, ERC necessitava les eleccions i JxCat ja les veia molt més clares. Han estat capaços d’embridar la pandèmia i poder fer unes eleccions en situació mínimament controlada.
Si el nou escenari es confirma, el principal perdedor, que no l’únic, serà Illa i el PSC. Al ministre de Sanitat l’hauran deixat sense escala i penjat de la brotxa, i tota l’acurada estratègia del PSC s’haurà anat en orris. Perquè no únicament s’esfumarà l’efecte Illa, sinó que per molt de perfil que es posi haurà d’aguantar davant del ministeri la tercera onada i el doble desgast que comporta aquest fet, lligat al de ser un candidat electoral. A Sánchez se li exhaureixen els terminis. La taula de negociació, les ofertes per Catalunya, els indults i la situació dels presos, són qüestions que no pot retardar més, com ERC no pot silenciar més les exigències compromeses.
ERC té tots els números de ser un altre perjudicat perquè té tota la carn a la graella d’un govern inútil, amb consellers i conselleres perfectament socarrimats. És molt difícil que puguin donar una imatge de gent capacitada els mateixos responsables dels desastres, per molt que multipliquin les declaracions.
JxCat no dona cap basa al govern. Pot ser un avantatge i un inconvenient. Res per exhibir en bons resultats, molts incentius per fer oposició.
A Cs tot el que no sigui anar a eleccions a bodes el conviden, i al PP, que segurament li convé més ara, tampoc se li obre cap tragèdia.
A PDECAT i PNV els hi atorga la possibilitat de rectificar i un cop constatades les seves poques perspectives poden arribar a un acord, mentre que els partits com la Lliga i Lliures, que en tants mesos no han pogut construir una alternativa, sembla improbable que ho facin ara.
Units queda compromès amb la trajectòria socialista i accentua la seva imatge de subaltern sense més interès.
Tot plegat, el que dèiem a l’inici: dissort
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.