Amb només 56 anys, Viktor Orbán revalida el seu triomf que fa que es mantingui al poder des del 2010 de manera ininterrompuda. Abans ja havia estat primer ministre entre 1998 i 2002. Aquest fet significa que és l’únic governant que ha superat amb èxit el desgast de la gran reseció econòmica que es va iniciar el 2018, la crisi de la covid del 2020 i l’actual guerra a Ucraïna, un país fronterer.
Ha superat, a més, el fet de ser el dirigent de la UE més ben relacionat amb Putin. De fet, la campanya de l’oposició s’ha basat molt en aquest punt, presentant en grans cartells la fotografia d’Orban i Putin en una de les seves múltiples trobades.
També és l’únic governant de la UE que ha hagut de fer front a la unió de pràcticament tota l’oposició que anava des del centreesquerra fins a l’extrema dreta de Jobbik, que ara és qualificada pels periodistes de centredreta, bàsicament pel fet d’anar contra el primer ministre hongarès.
La seva victòria en aquest quart mandat ha estat a més abassegadora. Ha obtingut una majoria de 2/3, junt amb el seu aliat, el petit partit demòcrata cristià. I això en el marc d’una participació alta, a prop del 68%. L’oposició estava formada pels partits DK de centreesquerra, pel Párbeszèd, liberal ecologista, el liberal Momentum, el socialista MSCP, és a dir, els hereus de l’antic partit comunista convertit en social demòcrata, i l’esmentat Jobbik, i el partit verd LMP. Aquesta gran aliança presentava un candidat únic en totes les circumscripcions.
L’actual sistema electoral hongarès és molt semblant a l’alemany. Una part dels diputats són elegits per sufragi directe i majoritari en circumscripcions nominals. En total són 106 escons del total de 200. Els altres es distribueixen d’acord amb el nombre de vots aconseguits per cada llista presentada. Per tant, la coalició opositora es presentava unida sota un sol candidat i cada circumscripció. Malgrat aquest fet el Fidesz, el partit d’Orban, ha obtingut 88 dels 106 escons de mandat directe, el que dona una idea de la seva hegemonia política.
També l’oposició s’havia esmerçat en buscar una alternativa personal a la popularitat d’Orban en la persona de Péter Márki-Zay, alcalde d’una ciutat mitjana des de 2018, si bé la seva característica més important és haver estat professionalment directiu d’una multinacional molt relacionada amb els EUA. Péter Márki-Zay es presentava com a europeista, moderadament conservador, liberal i també buscava el suport dels grups LGBTI. La victòria del Fidesz és encara més remarcable si es consideren les contínues polèmiques que ha tingut amb Comissió Europea, que han arribat a l’extrem de bloquejar-li els fons com un instrument de pressió.
Els motius de discrepància segons la CE són bàsicament dos. Un, és l’actuació del govern en relació amb el poder judicial. Se l’acusa d’haver col•locat fidels seus a la Fiscalia del Tribunal Constitucional i de condicionar l’Oficina Nacional del Poder Judicial que s’encarrega del nomenament i la supervisió dels jutges. El resultat, segons els opositors, és que la “independència dels jutges se n’ha ressentit”.
Però, si es comparen aquests fets, per exemple, amb el que passa a Espanya és fàcil deduir que no hi ha grans diferències. La fiscal de l’estat va passar directament de ministra de Sánchez a aquest lloc. Els escàndols amb la seva gestió polititzada se succeeixen i són denunciats per la majoria d’associacions de fiscals, mentre que el Consell General del Poder Judicial està sotmès a un escandalós sistema de quotes entre els dos partits majoritaris, PSOE i PP, el que determina una enorme politització.
Alhora, el Constitucional també es retenteix d’aquesta politització. El cas més espectacular és el del recurs d’inconstitucional de la llei de l’avortament que fa més d’ 11 anys pendent de recurs, i que malgrat aquest fet i haver estat denunciat a la justícia europea, no serà tractat fins que a partir de juny torni a tenir majoria en la més alta instància judicial el partit del govern.
Però tots aquests fets no tenen cap relleu de cara a l’opinió de la CE en relació amb la independència de la justícia espanyola i sí que són tan importants com per bloquejar els fons d’ajut a Hongria, fins i tot ara que està suportant un gran pes dels refugiats d’Ucraïna. En el fons i en la realitat la gran diferència, i el que separa a Espanya d’Hongria, no és una més gran independència del poder judicial, sinó les polítiques LGBTI.
Els governs d’Orban no han acceptat mai que aquests col•lectius tinguessin uns drets especials i específics exclusius de la seva condició, mentre que a Espanya la balança es decanta per l’extrem absolutament contrari, fins a arribar al privilegi a moltes comunitats autònomes que les seves denúncies tenen valor quasi probatori de manera que és el denunciat qui ha de demostrar la seva innocència.
Ara mateix, i en el marc de les eleccions, es produïa un referèndum dirigit a posar a votació si a l’escola s’havia d’educar en les polítiques de gènere i en el reconeixement de l’homosexualitat, o bé, com defensava el govern d’Hongria, aquestes matèries eren específiques del dret dels pares a l’educació moral dels seus fills. Una campanya internacional LGBTI contra aquest referèndum s’ha desencadenat en paral·lel a les eleccions, demanant que boicotegessin amb vots nuls la consulta. El resultat encara ha estat més impressionant que la victòria d’Orban, perquè la posició del govern ha aconseguit el 92% del suport dels hongaresos.
Però és clar, per al ciutadà aquest fet pot tenir importància, però no és determinant. El que dona la victòria a Orbán són les seves fortes polítiques a favor de la família i de les classes mitjanes. Un exemple ben recent ens ho mostra: davant l’actual crisi i la pèrdua de poder adquisitiu, el govern hongarès ha retornat la pràctica totalitat dels impostos cobrats el 2021 a les famílies amb fills i ha lliurat una paga extra als pensionistes. A més ha posat límit als preus dels aliments bàsics i a la benzina, i a la factura de les llars amb despesa energètica. Ha gastat 5.000 milions d’euros per a una població de poc més de 8 milions d’habitants, per tant, una mica més gran que Catalunya.
L’equivalent per a una població com l’espanyola hauria estat una despesa de prop d’uns 27.000 milions d’euros, allunyadíssima de la xifra que Sánchez dedica, descomptant naturalment l’import dels crèdits ICO. Però, en un cas resulta que a Hongria governa l’extrema dreta i en el cas espanyol un govern progressista. Però, alhora de la veritat el que compta són les polítiques concretes i aquestes demostren que la gran majoria de la població és favorable a Orbán, malgrat el que considera la CE. En contrapartida a Espanya el suport al govern de Sánchez contínua reduint-se i l’última enquesta d’El País, un mitjà que en absolut es pot considerar poc favorable al govern, li atorgava només el 25,5% dels vots i 105 escons, per 99 al PP.
Però encara és més espectacular el retrocés del socialisme francès, que si les enquestes no s’equivoquen, en les pròximes presidencials es veurà abocat a l’extinció perquè la seva candidata i alcaldessa de París, Carmen Hidalgo, no aconsegueix superar el 3% dels vots i, per tant, s’enfronta a més a una crisi econòmica perquè no tindria dret a recuperar gran part de les seves despeses de campanya. Si no canvia, el resultat s’augura tan dolent que el situa fins i tot per sota del partit comunista.
La victòria d’Orban i la projecció que tenen sobretot les seves polítiques familiars i favorables a la classe mitjana a bona part d’Europa, assenyalen una resposta que obté bons resultats electorals en un moment en el quals tots els partits de govern europeus es mouen agitats per la crisi.
Loading ...
