Segons l’historiador Yuval Harari, el que està en joc a la crisi d’Ucraïna és el rumb de la història humana

La crisi actual d’Ucraïna és objecte d’anàlisi per part dels millors especialistes. El famós historiador i filòsof israelià Yuval Harari -autor de best-sellers internacionals com “Sapiens: Una breu història de la humanitat”, “Homo Deus” i “21 Lliçons per al segle XXI”- no podia deixar de reflexionar sobre el conflicte i aportar la seva contribució.

Harari és professor d’Història de la Facultat d’Humanitats a la Universitat Hebrea de Jerusalem. Es va especialitzar originalment en història medieval i història militar, doctorant-se al Jesus College de la Universitat d’Oxford el 2002. Més endavant es va especialitzar en història del món i en els processos macro-històrics al llarg de la història de la humanitat. Acaba de publicar un article sobre què considera que està en joc a la crisi actual d’Ucraïna.

Harari pensa que al centre d’aquesta hi ha una pregunta fonamental sobre la naturalesa de la història i de la humanitat: és possible el canvi?, poden canviar la manera de comportar-se els humans, o la història es repeteix una vegada i una altra i els humans estan eternament condemnats sense que canviï res, tret del decorat?

Aquesta pregunta es troba al bell mig de les reflexions que són pròpies de l’àmbit acadèmic dedicat a les relacions internacionals, on conviuen tres escoles  de pensament: la realista,  la idealista o liberal  i l’eclèctica.

El realisme és una escola amb bases filosòfiques tan antigues com Tucídides (l’autor de “La guerra del Peloponès”), Maquiavel (l’autor d'”El Príncep”) i Hobbes (l’autor del “Leviatan”). Aquesta escola percep l’Estat com una entitat suprema i de valuosa rellevància. Sosté que la societat i la política es troben governades per lleis objectives, basades en la mateixa naturalesa humana. Hobbes creu que la situació natural dels homes és de “guerra de tots contra tots”. La seva concepció de l’ésser humà és pessimista: “l’home és un llop per a l’home” (homo homini lupus). La garantia de la seguretat individual i la solució dels conflictes es basen en un contracte o pacte social que s’encarna en un Estat fort. Aquesta primera escola de pensament nega rotundament la possibilitat de canvi. Argumenta que el món és una selva, que el peix gros es menja el petit i que l’única cosa que impedeix que un país n’engoleixi un altre és la força militar.

L’escola idealista, al contrari, es basa en una concepció de la naturalesa humana essencialment altruista. Se suposa que les persones són capaces d’ajudar-se i de col·laborar. El mal comportament humà és el resultat de les institucions i no prové de la mateixa naturalesa dels humans. En conseqüència, les guerres són evitables i, en cas de produir-se, poden ser neutralitzades.

Kant és el vertader patró laic de la UE. La UE és essencialment “kantiana“

Els idealistes són partidaris d’institucions internacionals que reemplacin els  sistemes anàrquics entre les nacions, de l’establiment de mecanismes de control, mediació i arbitratge sobre els conflictes, i del desarmament. La primera gran obra representativa de l’idealisme és “Sobre la pau perpètua“, escrita l’any 1795 pel gran filòsof alemany  Immanuel Kant. Com indica el seu títol, l’objectiu del tractat és trobar una estructura mundial i una perspectiva de govern per a cadascun dels estats en particular que afavoreixi la pau. Kant és el vertader patró laic de la UE. La UE és essencialment “kantiana“. L’idealisme promou una diplomàcia oberta i multilateral, regulada pel Dret internacional i els organismes internacionals.  L’escola idealista  argumenta que la llei de la selva no és una llei natural, ni de bon tros.  L’han creat els humans, i els humans poden canviar-la.  A diferència de la gravetat, la guerra no és una força fonamental de la natura.

El paradigma eclèctic se situa entre els  pols realista i idealista.

Harari creu que els idealistes tenen raó. Les guerres no són inevitables. La seva intensitat i existència depenen de factors tecnològics, econòmics i culturals subjacents. Al llarg de les últimes generacions, les armes nuclears han convertit la guerra entre superpotències en un acte forassenyat de suïcidi col·lectiu que obliga els països més poderosos de la Terra a trobar maneres menys violentes de resoldre els conflictes. En les últimes set dècades no hi ha hagut cap guerra directa entre superpotències.  Durant el mateix període, l’economia global s’ha transformat i ha passat de basar-se en els materials a sustentar-se en el coneixement.  Si abans les principals fonts de riquesa eren actius materials com les mines d’or, els camps de blat i els pous de petroli, avui la principal font de riquesa és el coneixement.  Així doncs, la rendibilitat de la conquesta ha disminuït.

També s’ha produït un canvi tectònic en la cultura global. Al llarg de les últimes generacions, per primera vegada a la història, el món ha passat a ser dominat per elits que consideren que la guerra és tant dolenta com evitable. Com a resultat de tots aquests canvis, la majoria dels governs han deixat de veure l’agressió bèl·lica com una eina acceptable per defensar els seus interessos i la majoria de països han deixat de fantasiejar amb la idea de conquerir i annexionar els seus veïns.

El declivi de la guerra s’evidencia en nombroses estadístiques. Des de 1945, el redisseny de les fronteres internacionals derivat d’una invasió estrangera s’ha convertit en una cosa relativament inusual  i cap país reconegut per la comunitat internacional ha sigut completament esborrat del mapa arran d’una conquesta externa.

El declivi de la guerra ha sigut un fenomen tant psicològic com estadístic.

L’element més important ha sigut un canvi radical en el significat mateix del terme pau. Durant la major part de la història, la pau només ha significat “absència temporal de guerra”. Durant les últimes dècades, la paraula pau ha passat a significar “improbabilitat de la guerra”. Per a molts països, la idea de ser envaïts i conquerits pels veïns s’ha convertit en una cosa gairebé inconcebible. El cas de la UE és paradigmàtic. Això és una novetat sorprenent en la història humana. El declivi de la guerra no ha sigut el resultat d’un miracle o d’un canvi de les lleis de la naturalesa. Ha sigut el resultat de les decisions que han pres els humans. Sens dubte, és l’assoliment més rellevant de la civilització moderna. Malauradament, el fet que derivi de la tria humana també significa que és reversible.

És per tot això que l’amenaça russa d’envair Ucraïna hauria de preocupar, segons Harari,  totes les persones de la Terra. Si això que els països poderosos engoleixin els seus veïns més febles tornés a convertir-se en norma, la manera de pensar i de comportar-se de la gent de tot el món canviaria. La primera conseqüència d’una tornada a la llei de la selva, i la més evident, seria un fort augment de la despesa militar en detriment de tota la resta.

Si creus que el canvi històric és impossible i que la humanitat no ha abandonat ni abandonarà mai la selva, l’única opció que et queda és decidir entre fer el paper de depredador o el de presa. Però és possible el canvi?, pot ser que la llei de la selva sigui una tria, més que no pas un camí inevitable? Si és així, qualsevol líder que opti per conquerir un veí ocuparà un lloc especial en la memòria de la humanitat. Passarà a la història com l’home que va arruïnar el nostre èxit més gran. Just quan ens pensàvem que havíem sortit de la llei de la jungla, ens hi va fer entrar una altra vegada. Pretén Putin jugar aquest paper?

Harari no sap què passarà a Ucraïna, però com historiador creu en la possibilitat del canvi.  I encara va més enllà:  pensa que l’única constant de la història humana és el canvi. Durant moltes generacions, els ucraïnesos han conegut poca cosa més que la tirania i la violència. Però darrerament han triat una altra cosa i han establert una democràcia. S’han revoltat per defensar la seva llibertat. La seva democràcia és nova. També ho és la “nova pau“. Totes dues coses són fràgils i poden durar poc. Però tant, l’una com l’altra són possibles i poden arrelar amb força. Tot depèn de la tria humana.  Per tot això,  els ucraïnesos, amb la seva lluita per la llibertat, estan marcant el rumb de la història humana.

 Loading ...