Ha començat l’era post Merkel

Alemanya ja té nou Govern. El socialdemòcrata Olaf Scholz ha pres possessió del càrrec de canceller el passat 8 de desembre, encapçalant per primera vegada a la història del país un executiu paritari de 16 membres (vuit dones i vuit homes), en forma de  coalició tripartida entre socialdemòcrates, verds i liberals. Se l’anomena  coalició Semàfor  pels colors dels tres partits implicats:  vermell del socialdemòcrata,  groc del liberal  i  verd dels  ecologistes.  Les eleccions generals varen tenir lloc el 26 de setembre de 2021. Els tres partits han emprat menys temps per formar una coalició que el que va necessitar anteriorment Angela Merkel per formar la gran coalició entre democratacristians i socialdemòcrates. Són d’alabar  la cultura de coalició alemanya  i la rapidesa en la formació del tripartit que governarà  els pròxims anys. 

La democristiana Angela Merkel, de seixanta-set anys, cancellera durant els darrers setze anys, la primera dona a dirigir Alemanya, haurà estat en el poder 5.860 dies. Per només nou dies no ha aconseguit batre el rècord històric de permanència en la cancelleria, que seguirà ostentant el seu correligionari i mentor, Helmut Kohl.

Alemanya tanca una pàgina i n’obre una altra: acaba l’era Merkel, amb les seves llums i les seves ombres, i arrenca l’etapa d’un tripartit inèdit a escala federal amb Olaf Scholz, de seixanta-tres anys, al capdavant, que havia estat vicecanceller federal i ministre de Finances de l’anterior Govern de gran coalició presidit per Merkel. És el quart canceller socialdemòcrata, després de Willy Brandt, Helmut Schmidt i Gerhard Schröder. Se’l considera una persona pragmàtica, rigorosa, discreta, europeista, proper a la cancellera sortint i un admirador seu. Té fama de gestor perseverant i de corredor de fons. En campanya electoral es presentava com el successor natural de Merkel, portador d’una manera centrista, moderada i fiable de fer política semblant a l’exconsellera, que va descol·locar al candidat conservador poc atractiu, Armin Laschet. Scholz ha declarat ser “una persona sòbria, pragmàtica i determinada”.

El nou executiu tripartit arriba amb plans innovadors en política exterior i amb programes ambiciosos per a modernitzar el país a l’interior mitjançant  un llarg ventall de reformes i d’inversions que figuren en l’acord de coalició presentat el 24 de novembre, un llarg document de gairebé dues-centes  pàgines.

De manera immediata, el nou Govern ha d’afrontar l’emergència de la pandèmia. El nou ministre responsable gaudeix d’una excel·lent reputació científica i sanitària. Una quarta  onada del coronavirus castiga amb duresa  Alemanya, on hi ha una porció important de ciutadans que rebutja vacunar-se. La taxa de vacunació amb la pauta completa és del 69%,  per sota de socis europeus com Espanya i Portugal.  Amb més de sis milions de casos, més de cent mil morts i amb una taxa d’infecció superior als 900 casos per cada 100.000 habitants, Alemanya travessa un dels pitjors moments de la pandèmia. A mitjà i llarg termini, les polítiques del nou canceller trobaran en la lluita contra el canvi climàtic un dels seus principals cavalls de batalla. Es pretén accelerar l’eliminació del carbó com a combustible, avançant-la del 2036 al 2030, aconseguir que cap al 2030 el 80% de l’energia consumida provingui de les renovables i que aquell mateix any circulin per les carreteres alemanyes almenys quinze milions de vehicles elèctrics.

A la cancellera sortint  se li poden dedicar merescuts  elogis com a persona i com a estadista,  però la seva gestió  té  ombres.  Amb una perspectiva global,   es pot dir que els seus llargs anys al capdavant de la cancelleria  han sigut excessivament  conservadors. Sempre ha cercat  el manteniment de  l’statu quo davant els grans canvis que han erosionat l’ordre mundial  durant les dues primeres dècades del segle XXI, amb  dues forces centrífugues  protagonistes: els populismes de dreta i d’esquerra  a l’interior de les democràcies i l’auge de les potències autoritàries a l’exterior. La mateixa filosofia de manteniment de l’statu quo  ha presidit la política interior merkeliana, basada en dos pilars: l’enfortiment del consens sobre el model socioeconòmic alemany i la preservació de l’orientació europeista de la societat alemanya. L’obra de Merkel ha estat la pròpia d’una conservadora prudent enfrontada a una marea transformadora, tan externa com interna,  que amenaça  de destruir el món d’ahir, davant de la qual s’ha mostrat  incapaç d’establir les bases  del món de demà.

En el pla intern, Merkel  no ha aconseguit   la preservació de l’orientació europeista de la societat alemanya. El projecte d’integració europeu, vector fonamental de l’Alemanya posterior a la Segona Guerra Mundial com a mecanisme d’integració política i econòmica dels interessos alemanys a Europa, juntament amb l’atlantisme en el pla exterior com a sistema de seguretat i defensa contra l’amenaça soviètica (Estats Units, OTAN), està avui en entredit. D’acord amb una enquesta recent del prestigiós think tank European Council on Foreign Relations, el 55% dels alemanys pensen que l’actual configuració institucional de la UE no funciona i el 49% manifesten haver perdut la confiança en les autoritats comunitàries  a causa de la seva actuació en la pandèmia. Alhora, fet inèdit, un 33% dels alemanys estimen que la crisi del coronavirus mostra que la integració europea ha anat massa lluny. També pensen que ho ha fet en altres terrenys, com en el cas de les actuacions innovadores del Banc Central  Europeu (BCE) en matèria de compra massiva de deute públic i d’altres actius financers emesos pels estats membres de la UE (plans d’estímul monetari). Això també ho pensa el prestigiós Tribunal Constitucional alemany (sentència de 5 de maig de 2020), xocant frontalment contra el Tribunal de Justícia de la UE.

Després de Merkel, la UE  apareix  als ulls de molts analistes cada vegada més dividida. En l’àmbit de l’economia, la bretxa entre els estats perifèrics i el centre-nord té serioses probabilitats d’ampliar-se en l’escenari postcovid. Les disparitats sobre quina ha de ser l’arquitectura economicofinancera del continent en l’horitzó del curt, del mitjà i del llarg termini tendiran a incrementar-se. Dues reformes divisives es troben sobre la taula: la del Pacte d’Estabilitat i Creixement,  que fixa límits al  deute i al dèficit,   i la qüestió abans esmentada de les polítiques monetàries “no convencionals“ (estímuls monetaris) del Banc Central Europeu (BCE), a les que tant el Bundesbank com  el Tribunal Constitucional alemany s’han  oposat  sense èxit.  Alemanya i els països del centre-nord anomenats “frugals“  han acabat cedint les seves posicions tradicionals d’austeritat  i han donat suport al programa Next Generation EU, que contempla per primera vegada l’emissió de deute europea conjunta, una iniciativa molt propera als bons europeus, per fer front a la covid.

Al costat de la bretxa econòmica s’hi troba la bretxa política.

Per exemple, les disparitats existents entre els països de Visegrad (Polònia, Hongria, Txèquia i Eslovàquia) i la resta. Són diferències  que plantegen un problema molt profund i de solució complexa, perquè afecten l’essència mateixa dels valors centrals del projecte d’integració europeu, com la supremacia del dret comunitari sobre els drets estatals. En el cas dels països de Visegrad, en matèria de valors democràtics, com la independència del poder judicial o els  drets del col·lectiu LGTBIQ. En el cas d’Alemanya, en matèria d’estímuls monetaris del BCE.

La mirada al món de l’Alemanya post Merkel que ha dissenyat el nou Govern de coalició entre socialdemòcrates, verds i liberals accentua l’europeisme alemany clàssic amb noves metes i propugna una política exterior més ferma en drets humans i amb menys èmfasi en els interessos comercials. El nou canceller socialdemòcrata  i la seva ministra d’Afers Exteriors, l’ecologista Annalena Baerbock, imprimiran un gir que busca més “sobirania estratègica“ per a la UE i que augura menys indulgència amb la Xina i Rússia. Per “sobirania estratègica“ els tres partits de la coalició entenen un marc democràtic europeu cada vegada més estable i capaç d’afrontar “grans desafiaments del nostre temps, com el canvi climàtic, la digitalització i la preservació de la democràcia“.

A la campanya electoral els verds  han propugnat una Alemanya amb una política exterior orientada als valors. Baerbock ha promès posar els drets humans al centre de l’acció exterior, cosa que en principi pronostica menys indulgència amb la Xina després del pragmatisme de l’era Merkel, centrat  en els interessos del comerç internacional  de les grans empreses alemanyes, i també amb Rússia, país que la cancellera Merkel ha abordat sempre fent exercissis d’equilibrisme.  Baerbock és una europeista convençuda i propugna  una responsabilitat europea més important en seguretat i defensa. Respecte a la seguretat,  l’acord de coalició contempla tres pilars: un clar enfocament cap a l’OTAN, on la fiabilitat està demostrada; un escepticisme més marcat pel que fa als desplegaments militars a l’estranger; i èmfasi en instruments civils.

En el seu llarg document programàtic, la nova coalició admet la necessitat de cooperar amb Rússia, però retreu al Kremlin la repressió dels drets civils al país, les maniobres de desestabilització d’Ucraïna  i les “amenaces percebudes” pels països de l’Est.  “La interferència russa a favor de Lukashenko és inacceptable“, diu el text a propòsit de Bielorússia. Baerbock i el partit ecologista rebutgen el gasoducte Nord Stream 2 de gas rus a través del Bàltic, controvertida infraestructura que Merkel sempre va defensar. Sobre la Xina, apunta a una assertivitat més acusada, si bé això s’ha de prendre amb cautela, ja que els interessos comercials alemanys en el gegant asiàtic són molt grans.

Per altra banda, el tripartit  vol impulsar reformes institucionals en el si de  la UE encaminades a assolir “el desenvolupament d’un Estat europeu federal“. També aspira a reforçar el Parlament Europeu atorgant-li iniciativa legislativa, una capacitat actualment reservada a la Comissió Europea.

En el pla intern, el nou Govern es proposa modernitzar Alemanya amb reformes i inversions que no es van prendre durant els setze anys de mandat conservador de Merkel. És per això que Alemanya pateix greus carències estructurals. A la transformació energètica que demana l’aposta per la descarbonització de l’economia, se sumen la digitalització sempre postergada, la renovació de moltes infraestructures obsoletes (ponts, carreteres, edificis escolars…), i la modernització d’una administració pública massa burocràtica. “Hem decidit que tot plegat suposarà un decenni d’Inversions“, ha declarat Scholz.

El document programàtic acordat pels tres partits prioritza dos apartats: “Estat modern, despertar digital i innovacions“ i “Protecció del clima en una economia de mercat socioecològica“. Els lemes de l’acord tripartit són “més progrés” i “una aliança per la llibertat, la justícia i la sostenibilitat“, invertint sobretot en “digitalització, transformació energètica i protecció del clima“. Però, atenció,  alhora s’afirma que la coalició tripartida tornarà a aplicar el fre al deute el 2023, ara suspès per l’emergència del coronavirus, i  no apujarà impostos. L’equilibri entre ingressos i despeses  i la contenció del deute són principis sagrats de la cultura econòmica alemanya.

Sota la batuta prudent de  Scholz, dos homes forts  s’encarregaran d’encaixar la quadratura del cercle entre  la necessitat d’inversions massives  i  el rigor pressupostari: l’ecologista Robert Habeck, 52 anys, titular del superministeri d’Economia i Clima, i el liberal Christian Lindner, 42 anys, ministre de Finances, cartera de gran pes  que ha ocupat el mateix  Scholz sota la cancellera Merkel.

Tot Europa estarà pendent dels resultats del nou experiment polític alemany, que acaba de començar en mig d’una atmosfera política plàcida en el Bundestag el 8 de desembre, però  amb grans reptes exteriors i interiors de futur  pendents de solució.