Espanya també es modera i ho fa de la ma de l’esquerra. Han estat Podemos amb la campanya superconstitucional d’Iglesias, convertit en el primer defensor de la Constitució del “règim del 78” i del PSOE de Sánchez, sobretot aquest segon, els que han aconseguit dur-se la perspectiva de victòria.
La radicalització ha ensorrat el PP. També ho ha fet la fragmentació de la dreta. Però fins i tot sense el factor Vox restant, el Partit Popular difícilment s’hauria acostat als 100 diputats, que era la xifra que es considerava raonable. El monocultiu del conflicte català no ha donat resultat, si bé Rivera tot i els seus números en els debats, ha millorat substancialment el seu posicionament, de manera que la distància que els separa del PP en percentatge de vots no arriba al punt percentual, però aquest fet no és tan conseqüència d’un creixement extraordinària de Cs com de la implosió dels populars.
Es podrà dir que el PSOE guanya amb el tercer pitjor resultat de la seva història, certament, però guanya i governarà i aquesta és la qüestió. A més ha aconseguit una clara majoria al Senat que fa impossible tota vel·leïtat d’utilitzar el 155, i és aquest resultat un cop addicional el plantejament del bloc dels tres.
Només Navarra s’ha salvat de la davallada, precisament en fer una coalició de populars, Cs i el partit navarrès. El PP ha quedat expulsat del País Basc i reduït a un sol diputat a Catalunya. Difícilment pot aspirar en un futur a governar Espanya amb aquesta situació.
En un marc d’hàbits europeus, Casado segurament hauria presentat la seva dimissió la mateixa nit electoral, pel resultat i també perquè ha estat totalment desacreditat per fer d’oposició. Però la pràctica espanyola de no dimitir s’ha imposat una vegada més. Els resultats fan que la coalició en principi més còmoda i més desitjada pels poders fàctics, PSOE-Cs, obtingui la majoria absoluta. En teoria una coalició de dos partits és molt més fàcil de regir que no una amalgama de múltiples opcions que és el que es necessitaria si els socialistes acabessin pactant amb les organitzacions de Pablo Iglesias. De fet Cs ho té relativament fàcil per desdir-se de la seva negativa prèvia a pactar amb Sánchez. Poden reclamar que d’aquesta manera salven Espanya de la temptació d’un govern que pacti amb els independentistes, també poden argüir que així, des de dins controlaran millor a Sánchez i que oferiran un govern estable de majoria absoluta. El problema, i no petit, radica no solament en les males relacions personals entre els dos líders, sinó en el tema català. Què podria oferir el PSOE a Catalunya si té com a parella de ball al capdavanter del 155?
Pablo Iglesias ha tret un mal resultat, si bé cal dir que ha remuntant les pitjor expectatives que li donaven les enquestes a principi de campanya. Pot haver salvat els mobles a reserva de la segona onada electoral, però indiscutiblement i malgrat el seu èxit en els debats, la seva acció ha quedat tocada i ara li queda poc més que reclamar quasi per favor de fer govern amb el PSOE.
Sánchez, l’home que fa dos anys sortia derrotat per la porta del darrera del local dels socialistes, del madrileny carrer Ferraz, ha retornat, després de 8 anys, el govern als socialistes.
