Els persistents problemes als trens de rodalies de Renfe i el fracàs en el seu traspàs a la Generalitat, degut principalment a la resistència dels treballadors de la companyia nacional de ferrocarrils, constitueixen un dur revés per a la gestió del Govern liderat per Salvador Illa.
Després de més de mig any al capdavant, no apareixen indicis clars que permetin pensar que l’executiu català pugui millorar la gestió dels serveis públics essencials, dels quals depèn directament la qualitat de vida de la ciutadania.
En aquest període, el Govern Illa s’ha caracteritzat fonamentalment per tres aspectes. Primer, una imatge de seriositat que podria generar sensació de rigor davant del soroll polític habitual. Segon, una intensa i desmesurada campanya publicitària centrada en promeses futures, sense concretar mesures immediates. Tercer, i més preocupant, la manifesta incapacitat per oferir millores reals en la gestió pública, cosa que ha estat confirmada recentment pel contundent informe presentat al Parlament català per la Síndica de Greuges, Esther Giménez-Salinas.
L’informe de la sindicatura exposa dades alarmants: les queixes ciutadanes han assolit les 11.214 en l’últim any, mil més que l’any anterior, arribant a nivells semblants als registrats durant els pitjors moments de la pandèmia. L’avaluació assenyala directament la Generalitat per prestar serveis lents, excessivament burocràtics i obsolets, en complet contrast amb les promeses electorals i discursos oficials del president Illa.
Els indicadors sectorials són especialment preocupants en àrees sensibles com la sanitat i els serveis socials. Les llistes d’espera quirúrgiques han crescut un 9%, mentre que les consultes externes i proves diagnòstiques han augmentat un 18%. L’accés a residències per a gent gran i persones amb discapacitat també ha empitjorat: les esperes mitjanes assoleixen 1,2 anys per a la gent gran i fins a sis anys per a discapacitats. Així mateix, la demora en la concessió d’habitatges socials arriba a un any i mig, agreujant encara més la ja precària situació habitacional a Catalunya.
A més, la burocràcia de la Generalitat rep fortes crítiques per prioritzar la comoditat administrativa per sobre de l’eficàcia i accessibilitat al ciutadà. Segons Esther Giménez-Salinas, alguns procediments i formularis semblen dissenyats per facilitar exclusivament la feina als funcionaris, complicant innecessàriament la vida als usuaris. La mateixa síndica va declarar que alguns documents administratius són tan complexos que només ella, en ocasions, aconsegueix entendre’ls.
L’informe també qüestiona l’enfocament de certes polítiques socials, especialment en l’àmbit de l’envelliment i la dependència. Tot i que el Govern insisteix a augmentar les places residencials per a la gent gran, la demanda supera àmpliament l’oferta disponible. Paral·lelament, l’atenció domiciliària, una solució lògica per permetre un envelliment digne a casa, continua profundament desatesa.
A nivell educatiu, si bé és evident que Catalunya afronta una profunda crisi que requereix més recursos, l’informe subratlla que la solució no pot limitar-se només a un increment pressupostari, ja que l’arrel del problema és molt més profunda.
Una altra assignatura pendent destacada per la sindicatura és la manca d’un model clar d’acollida i integració d’immigrants, que ja constitueixen prop del 25% de la població catalana. Aquesta manca resulta escandalosa i revela una falta d’interès real per abordar estratègicament la qüestió des del Govern.
L’informe assenyala un problema generalitzat, especialment agut a Catalunya a causa d’un finançament insuficient i d’unes prioritats governamentals desconnectades de les necessitats reals de la població. Com a exemple il·lustratiu, l’informe critica l’increment continu d’impostos, especialment en matèria d’habitatge, aplicats pel Govern Illa, generant un “infern fiscal” que contrasta radicalment amb la poca eficiència en els serveis públics.
Resulta cridaner que Salvador Illa, qui a l’oposició va proposar reduir despeses supèrflues per valor de 1.100 milions d’euros, no hagi dut a terme aquestes iniciatives després d’assolir la presidència. En canvi, la resposta habitual de l’executiu català als problemes socials continua sent més publicitat, promeses futures i augment de la pressió fiscal sobre la ciutadania.
La realitat palpable és que el sistema polític actual permet afirmacions sorprenents per part d’alts càrrecs sense conseqüències reals. Així, quan recentment la consellera de Salut va afirmar que el problema no era la manca de metges, sinó la seva distribució, no hi va haver cap reacció concreta ni plans efectius per resoldre-ho, il·lustrant la inacció del Govern davant de problemes urgents.
En definitiva, després de més de mig any de govern, el Govern Illa mostra una preocupant incapacitat per abordar eficaçment els problemes fonamentals de Catalunya, apostant per la propaganda i la pujada d’impostos en lloc d’emprendre reformes profundes en l’administració pública. L’informe de la Sindicatura de Greuges és clar i contundent: es necessita molt més que promeses buides per millorar realment la vida dels catalans.
