Govern de la Generalitat: entre l’independentisme i Sánchez. Les claus del no acord.

És un fet que la dificultat de pacte entre JxCat i ERC és producte de la gran acumulació de greuges i malfiances mútues produïdes al llarg d’aquests anys, i que arrenquen la nit que Junqueras i Marta Rovira es van oposar a que Puigdemont convoqués eleccions per impedir l’aplicació de l’article 155. Des d’aleshores, la pugna entre els dos aliats no ha tingut fi. Uns, els postconvergents, disposats a mantenir la seva hegemonia dins la coalició, els altres, els de Junqueras, que des del primer moment han volgut ocupar el lloc que CiU havia detentat durant tants anys.

En aquest marc tan poc propici, s’insereix ara una victòria republicana que en part és deguda als errors de Puigdemont per no impedir el trencament del PDeCAT, que ha obtingut uns vots insuficients per assolir representació, però que li haurien donat el primer lloc una altra vegada. Sobre aquesta recança, en haver perdut havent pogut ser guanyadors, s’aixeca encara més la dificultat del pacte que té en el Consell per la República un punt crucial. En la visió de JxCat les grans línies estratègiques i la projecció exterior haurien de quedar en mans d’aquesta instància, mentre que el govern de la Generalitat hauria de dedicar-se als temes de gestió quotidiana. És una dualitat que ERC considera inacceptable, però que és quasi una qüestió de vida o mort per a Puigdemont.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

A tot plegat se li uneix la pèrdua de pes de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), cada vegada amb menys capacitat de mobilització i convicció, i que per tant no pot pressionar en una mesura suficient perquè el pacte es produeixi. Ara, ha posat sobre la taula una solució amb un Consell per la República amb participació dels tres partits independentistes, l‘ANC i Òmnium, i ha convocat una concentració que donarà una idea de la seva capacitat mobilitzadora.

Però, en realitat una qüestió clau que dóna ales als arguments de JxCat i afebleix ERC, és la trista situació dels empresonats perquè van passant els mesos i l’indult no arriba, com tampoc es realitza la modificació de llei que facilitaria el retorn de Puigdemont i dels altres dirigents de JxCat que l’acompanyen a Brussel·les. Ara per ara, la previsió última és que l’indult es pugui produir cap a l’estiu, si no és que altres afers de política espanyola tornen a retardar-lo. Perquè la realitat nua i crua és que el pes del problema català està lluny de ser tan gran com per imposar-se a l’agenda del govern com una prioritat.

L’error comès amb la moció de censura a Múrcia, que ha permès a Ayuso tenir una justificació per convocar eleccions a Madrid, en un moment que sembla òptim per a ella, torna a posposar tota solució catalana. De fet, la moció de censura a Múria podria ser interpretada, amb raó, com un pròleg del que es pensava fer a Madrid, perquè Íñigo Errejón estava esperant l’ocasió per presentar-la i guanyar pes en l’esquerra madrilenya i al seu particular pols amb Iglesias. També el tema havia estat tractat en converses informals entre Cs i socialistes. Per tant, no és estrany que la iniciativa de Sánchez a Múrcia desencadenés la reacció a Madrid. No s’entén que els agafés tan desprevinguts fins a l’extrem de tenir un cap de llista, Ángel Gabilondo, amortitzat i destinat a ocupar el lloc de Defensor del Poble més aviat que tard.

Ara, Madrid s’ha convertit en el centre de la política espanyola perquè pot representar el boom de la dreta i perquè s’ha convertit en la peça forta del joc polític. És, pel bo i pel dolent, el referent i ha guanyat també en el terreny polític, l’històric paper de Catalunya. No només ens supera en el seu pes econòmic, sinó que ara és l’agent decisiu en l’àmbit polític, com ho havia estat sempre la qüestió catalana. I aquesta és una gran paradoxa. La radicalització que ha significat l’independentisme, substituint el catalanisme, no ens ha atorgat als catalans més pes polític, ni a Espanya ni a Europa, sinó tot el contrari. Ens ha afeblit i ja no podem aspirar a ser uns agents decisius en la política espanyola. Aquesta és la trista evidència que els mesos i anys que romanen empresonats els dirigents independentistes en constitueixen el millor testimoni. Se’n diu impotència.

És necessari un nou partit de centre catalanista?

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú