A Espanya, i a Catalunya en particular, es viu una crisi d’habitatge que afecta desproporcionadament les famílies joves i aquelles amb menys ingressos.
Existeix un dèficit crònic d’habitatge social: com Converses recollia. A finals del 2022 Espanya només tenia entre un 1,6 i un 2,5%, segons les fonts, quan la UE se la situava en el 9,3%.
Ara, la forta pressió immigratòria que viu Espanya ha rellançat, amb encara més força, el debat de l’habitatge de protecció oficial. Segons el discurs oficial, calen més habitatges socials per acollir la nova força de treball, que com treballa en sectors de sous baixos, no es pot permetre accedir al mercat lliure.
Caldria que Espanya parés atenció a la situació que viu el sector de l’habitatge social al país veí, França. Les xifres són vertiginoses
França, que és també el país que concentra més despesa social del món, disposa d’un de cada quatre habitatges socials a escala europea. Un 25% del parc immobiliari urbà francès és de protecció oficial, així com al voltant d’un 17% del total.
HLM (Habitatge amb lloguer moderat)
El discurs oficial voldria que, amb aquestes xifres, França fos un cas d’èxit i un exemple a seguir. I malgrat que el país veí és un dels estats europeus amb menors desigualtats socials, la sobreabundància d’habitatge social o HLM (per Habitation à Loyer Modéré, literalment habitatge amb lloguer moderat) amaga un costat ben fosc de nefastes conseqüències socials i econòmiques.
Primerament, cal apuntar que a França l’oferta estimula la demanda: actualment calen fins a 10 anys d’espera per accedir a un HLM. No obstant això, l’índex de pobresa a França (14,5% el 2021 segons les dades oficials) és inferior al d’habitatge social (17% el 2018).
En segon lloc, l’estat francès dedica cada any 38.000 milions d’euros a la seva política d’habitatge, que se sumen a les altres subvencions que els ocupants dels HLM solen acumular atesa la seva situació de persones amb ingressos oficialment febles.
Els resultats financers d’aquesta política “del xec” són avui evidents: fa poc se sabé que França tingué un dèficit públic del 5,5% del seu PIB el 2023, convertint-se en un dels pitjors alumnes de la UE.
En tercer lloc, i més important, segons l’exprefecte Michel Aubouin, autor d’un recent estudi sobre l’estat del sector de l’habitatge social a França, els HLM han fracassat en el seu objectiu inicial, que era oferir un habitatge transitori a les famílies més modestes.
En concret, els HLM ja no són una solució momentània per als més desafavorits, abans que aquests tinguin l’oportunitat d’accedir a un habitatge de propietat, sinó que s’han convertit en una finalitat en ells mateixos, en una solució permanent. Com Aubouin exposa, els HLM són una mena de “renda vitalícia”.
Així doncs, no és d’estranyar que la demanda sigui inabastable, malgrat que França disposa de lleis extraordinàriament intrusives d’urbanisme. Efectivament, la legislació francesa força la construcció d’habitatges socials en els municipis on el percentatge d’HLM se situa per sota del llindar objectiu, fixat en un astronòmic 25% del parc total d’habitatge.
Una altra dada xocant de la realitat de l’habitatge social a França és que, segons les dades recopilades per Aubouin, el 35% dels immigrants residents a França viuen en HLM, mentre que aquest percentatge baixa fins a l’11% en el cas dels francesos autòctons.
Així doncs, l’habitatge social a França funciona com un mecanisme més que permet dissimular els costos econòmics de la immigració de massa escassament qualificada.
Caldria que Espanya parés atenció a la situació que viu el sector de l'habitatge social al país veí, França. Les xifres són vertiginoses Share on X
Loading ...
