No es pot dir que França sigui un país que vagi bé.
La desindustrialització hi genera el dèficit comercial més important de tota la UE (100.000 milions d’euros, record absolut), els delictes violents segueixen augmentant fins al punt de situar el país veí com un dels més perillosos d’Europa, el deute de l’estat depassa el 113% del PIB , l’educació pública (antic orgull de la república) està destrossada: no hi ha vocacions per ser professor i els alumnes francesos són els penúltims de l’OCDE sencera en matemàtiques.
La immigració clandestina segueix desbocada, mentre l’estat camufla l’amplada del fenomen (més de dues terceres parts dels francesos demanen frenar dràsticament les arribades d’immigrants, segons les enquestes) distribuint a tort i dret permisos de residència: més de 270.000 tan sols l’any passat, i França ha començat per primer cop en la seva història recent a comprar electricitat a l’estranger perquè l’estat del seu parc de centrals nuclears és decrèpit.
Enmig d’un panorama tan desolador, l’Assemblea Nacional de França (equivalent a la cambra baixa del parlament) ha decidit votar per 337 vots a favor i tan sols 32 en contra la inscripció de l’avortament a la Constitució del país.
La proposició de llei que fou votada el passat 24 de novembre prové de la diputada d’extrema esquerra Mathilde Panot, pertanyent al grup de la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon.
D’entrada, queda perfectament clar quines són les veritables prioritats dels progressistes europeus en un context de grans dificultats econòmiques per a milions de ciutadans empobrits per la crisi sistèmica que travessa el sistema capitalista i la inflació. Dit molt breument, el principal és la guerra cultural, i no pas la reducció de les desigualtats econòmiques.
L’origen de la iniciativa es troba en la decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units del passat 24 de juny que revisà la seva pròpia jurisprudència de 1973. Des de llavors, la progressia de banda i banda de l’Atlàntic es troba en estat de profund excitament perquè un dels seus postulats més intocables s’ha vist severament contestat.
Aquest postulat és el de l’avortament com un dret fonamental de la dona, i no pas com un mal menor, tal i com la decisió nord-americana del 1973 i poc després la de la “Llei sobre la interrupció voluntària de l’embaràs” aprovada a França al 1975 l’enfocaven.
L’excitament de la progressia occidental no s’ha limitat als Estats Units i França, sinó també a Espanya on el govern Sánchez s’ha tret de la màniga una nova llei de l’avortament que el facilitarà encara més. Fins i tot la Unió Europea s’ha sumat al joc, amb la proposició del Parlament Europeu d’inscriure l’avortament com a “dret fonamental” al si de la UE el passat juliol.
Com diverses personalitats i comentaristes francesos han denunciat des de la votació de la setmana passada, no hauria de ser possible que en un context d’acumulació de crisis tan profundes i tan diverses la classe política és deixi emportar pels postulats radicals d’una minoria ultra-ideologitzada que a més viu alienada dels problemes reals dels ciutadans.
A França, com a Espanya, no hi ha cap partit polític ni moviment social que sigui avui en dia capaç de posar en entredit l’avortament
I és que a França, com a Espanya, no hi ha cap partit polític ni moviment social que sigui avui en dia capaç de posar en entredit l’avortament. Per a la gran majoria de la població, l’avortament és un tema tancat o simplement irrellevant en el context actual.
No obstant, la progressia aprofita totes i cadascuna de les ocasions que se li brinden per a identificar els seus enemics, denunciar-los i destruir-los públicament per ser “reaccionaris”, “feixistes”, ultracatòlics” o la desqualificació de torn.
A França, però també en altres iniciatives similars com la del Parlament Europeu, la maniobra política és particularment inquietant ja que busca modificar el document jurídic de més rang i/o prestigi i amb el que se suposa que tota la ciutadania s’ha d’identificar. La lògica que els progressistes emprenen, a França i arreu d’Occident, és doncs pròpia d’una guerra civil: “o estàs amb nosaltres o contra nosaltres”.
Enmig d'un panorama tan desolador, l'Assemblea Nacional de França ha decidit votar per 337 vots a favor i tan sols 32 en contra la inscripció de l'avortament a la Constitució del país Share on X
Loading ...
