L’espectacular operació dels Estats Units a Caracas per endur-se presoner Nicolás Maduro no fou solament una intervenció militar brillantment planificada i executada (zero baixes civils, alguns ferits però ni un sol mort entre els militars nord-americans), sinó també un sensacional cop de comunicació a escala mundial.
La capacitat de les forces armades i l’aparell d’intel·ligència nord-americans de penetrar el règim chavista -que comptava amb un important contingent cubà, d’elevada reputació en el món de l’espionatge i contraintel·ligència- ha creat preocupació a les capitals d’altres règims enemistats amb Washington: el Mèxic de Claudia Sheinbaum, la Cuba castrista o la Colòmbia de Gustavo Petro.
Després d’un cop tan agosarat i contrari a les pràctiques internacionals (i aquí cal afegir que les activitats del narcotràfic del règim de Maduro són igual de contràries al dret internacional) cal preguntar-se: què passarà a continuació?
Els Estats Units disposen d’un instrument de política internacional inigualat, i que el seu competidor geopolític directe, la Xina, està encara a dècades de distància d’obtenir: les millors forces especials del món.
El Comandament de les Operacionals Especials dels Estats Units (SOCOM de l’anglès Special Operations Command) disposava oficialment el 2020 de més de 70.000 membres. Per a fer-se una idea, l’exèrcit de terra espanyol està integrat, totalment, per poc més de 73.000 efectius.
Dins del personal total del SOCOM, hi ha diferents categories d’unitats.
En la cúspide trobem les forces especials en el seu sentit més estricte, això és, les més rigorosament seleccionades, entrenades i equipades, i que es reserven per a dur a terme les parts més delicades de cada operació: alliberar ostatges, eliminar o capturar l’objectiu principal, etc. Entre aquestes destaquen els SEALs de l’armada nord-americana, i els Delta Force (“Delta” és en realitat un nom genèric), pertanyents a l’exèrcit i que han estat els encarregats de capturar Maduro.
A continuació figuren contingents més nombrosos, com els Rangers. Aquestes unitats d’operacions especials solen intervenir per donar suport als equips més experimentats, i es dediquen, entre d’altres, a preparar el terreny o assegurar un perímetre pels SEALs o els Delta.
Finalment, trobem una tercera categoria d’operadors, altament especialitzats en àmbits concrets. Aquí figuren per exemple l’elit dels pilots d’helicòpter militars. També existeixen grups de guerra psicològica (PSYOPS), encarregats de manar un combat informatiu destinat a impactar sobre la població civil i els adversaris armats, i és clar, personal especialitzat en logística, comunicacions i medicina de combat.
Històricament, es considera que els britànics “inventaren” les forces especials durant la Segona Guerra Mundial. La primera unitat dedicada aquest tipus d’operacions, la SAS (Special Air Service) es fundà el 1941 i inspirà els Estats Units, ja en el període de postguerra.
Durant la segona meitat del segle XX, les forces especials guanyaren en importància i, paradoxalment, visibilitat pública. Als Estats Units, els seus membres són considerats popularment com herois. La filmografia (Black Hawk Down, American Sniper, Lone Survivor, etc.) així ho demostra.
Des d’un punt de vista polític, resulta interessant constatar com pels països occidentals, les forces especials s’han convertit en un instrument particularment efectiu per a dur a terme les accions més contundents de la seva agenda exterior.
Les forces especials ofereixen diversos avantatges exclusius: a diferència d’un atac aeri, són discretes (tant de portes enfora com al si del mateix país) i resulta fàcil negar la implicació governamental en cas que quelcom surti malament. Respecte a l’ús intensiu de forces armades convencionals, les operacions especials redueixen al mínim les baixes.
El Comandament de les Operacionals Especials dels EUA disposava oficialment el 2020 de més de 70.000 membres. Per a fer-se una idea, l'exèrcit de terra espanyol està integrat, totalment, per poc més de 73.000 efectius. Share on X
