Fa tan sols 20 anys, ningú ho hagués dit. Però el que era impensable s’ha convertit en una qüestió pràcticament de supervivència per a molts països que depenen desproporcionadament de les exportacions de petroli.
Segons dades de la consultora Carbon Tracker, en les pròximes dues dècades els 40 estats més dependents del petroli perdran gairebé la meitat (el 46%) dels seus ingressos actuals relacionats amb les exportacions de cru i els seus derivats.
La immensa majoria d’aquests països pertanyen a la categoria d’estats en vies de desenvolupament i pateixen de seriosos problemes econòmics estructurals.
L’estudi indica també que la meitat dels països fortament dependents de les exportacions de cru afrontarà conseqüències econòmiques de gran magnitud que afectaran seriosament la vida de més de 400 milions de persones.
Per exemple, Angola es podria veure privada del 76% dels seus ingressos fiscals actuals, i Nigèria podria perdre dos terços dels seus recursos financers, igual que un país més proper d’Espanya com és Algèria.
La maledicció dels recursos
En la immensa majoria d’aquests països, el petroli ha estat més un problema que no una benedicció .
De fet, la literatura acadèmica té fins i tot un nom per a aquest fenomen: es tracta de la “maledicció dels recursos” o “maledicció de les matèries primeres”.
En països subdesenvolupats, el fet de comptar amb importants jaciments ha donat via lliure a la corrupció governamental, a l’explotació laboral, a l’aparició d’una casta d’alts funcionaris públics i a la manca de diversificació econòmica.
El fenomen no ha agafat a tots els 40 països per sorpresa. Algunes de les trucades petromonarquies del Golf Pèrsic, com Aràbia Saudita o Qatar, es preparen des de fa algun temps.
Per exemple, Aràbia Saudita, on els ingressos públics depenen avui en un 70% del petroli, va anunciar el 2016 un ambiciós pla anomenat “Visió 2030” que té com a objectius diversificar l’economia de país, atraient empreses innovadores i obrint-se per primera vegada al turisme no religiós, entre d’altres.
Qatar (avui dependent en un 34% del petroli i sobretot del gas natural) és potser el millor exemple de país que busca diversificar-se. Si és el cas, aquesta política va ser pionera a la regió, ja que data de la primera dècada de segle XXI.
Previsions a curt i mig termini de l’OPEP
Per la seva banda, l’Organització dels Països Exportadors de Petroli (OPEP), assegura que la demanda mundial de cru seguirà augmentant fins al 2040, i preveu de forma optimista que el preu del barril s’estabilitzi entorn dels 60 dòlars.
A curt termini, les seves previsions són fins i tot més positives i s’espera que el 2026 la demanda de cru arribi a un rècord històric.
Aquest augment s’explicaria essencialment (en un 90%) per la fam creixent d’Àsia. Entre els països membres de l’OCDE (els més desenvolupats del món), en canvi, les previsions de l’Agència Internacional de l’Energia apunten que no es sobrepassarà el consum de petroli arribat al 2020.
Aquestes previsions deixen doncs entreveure que l’augment de demanda d’Àsia no serà permanent, ni molt menys, sinó que començarà a disminuir a mesura que avanci la transició energètica.
Loading ...
