L’espectacular projecte de fusió, o més aviat, absorció de CaixaBank i Bankia és un acció òbviament econòmica, financera, que farà possible el primer banc amb recursos d’Espanya i el desè d’Europa. Però es també una bona paràbola de l’acció humana i un excel·lent exemple per a la política catalana.
Hi ha uns factors clars a destacar i que són dignes d’exemplificar-se en tot projecte.
El primer és la discreció. Quan la informació ha vist la llum, la complexe i difícil, les dues característiques alhora, feia temps que era treballada, estudiats els seus avantatges i inconvenients, parlades la seves dificultats, sense que res transcendís. Les grans obres que necessiten cuinar-se els hi cal la discreció, perquè son enemigues del soroll i dels bocamolls. La política pot aprendre molt d’aquesta forma de fer.
El segon factor és la mirada llarga, la visió a llarg termini. Isidre Fainé no treballa a major glòria seva, sinó a favor de una idea que ell considera que els transcendeix, i a la que serveix amb una eficàcia exemplar. Malgrat el seu poder, gran, molt més gran i sòlid que la dels polítics vigents, no l’utilitza tant en relació a si mateix com a favor del projecte. Aquesta manera de fer d’aquests homes són els que deixen petjada. Només amb una concepció a llarg termini concreta i tangible, que no sigui una volada de coloms, les societats prosperen.
El tercer és la constància. La fusió entre “la Caixa” catalana i la de Madrid és un iniciativa que porta a l’esquena dècades i fins a tres intents. Per una raó o altra no s’ha realitzat, però aquestes adversitats no han dissuadit de la visió de la bondat del projecte. Al final, l’èxit ha estat assegurat.
El quart és el sentit de l’oportunitat, que res té a veure amb l’oportunisme. Un és el vol del falcó, l’altre el vol gallinaci. Ell és una variable necessària de l’èxit. No és suficient amb una bona idea, cal també que les condicions per aplicar-la siguin favorables. I aquesta ho era. La situació econòmica i financera demana enfortir els banc per fer front a unes condicions adverses a aquest model de negoci, i les fusions són una forma d’assolir major solidesa via reducció de costos i construcció de sinèrgies.
El cinquè i molt important és la credibilitat dels personatges que lideren l’operació. El bon nom d’Isidre Fainé pel seu rigor i assoliment de resultats, i la de José Ignacio Goirigolzarri com la persona que ha tret Bankia de l’atzucac, contribueixen a la solidesa de la iniciativa, malgrat que una part del govern espanyol i la Generalitat no la veuen, per raons diferents, amb bon ulls.
Una institució catalana, La Fundació La Caixa, que a més presenta la singularitat de dedicar els seus beneficis a una immensa obra social, liderant un gran banc català, però que es va veure forçat a traslladar la seu social a València, du a terme una operació que la farà mes forta a Espanya i a Europa.
I ara la reflexió política: sense les atzagaiades del procés, sense la degradació de la Generalitat, si autogovern i institució haguessin sabut mantenir la seva capacitat política de temps passats, avui s’apuntarien a l’haver i a la capacitat d’incidència política, un èxit colateral. Ara el que aconsegueixen és una nafra i consolidar València com a seu financera, perquè es el comú denominador dels dos bancs. Mentre Fainé estigui present les arrels catalanes romandran, però en una visió a llarg termini i amb una Catalunya entregada al cercle viciós de la política com espectacle, la qüestió és molt més dubtosa.
Com seria avui Catalunya si Artur Mas, “el gran equivocat”, l’home seriós que és capaç de cometre més errors polítics per minut, hagués seguit un camí semblant amb la visió triple d’una Catalunya forta, per co-governar Espanya i ser un interlocutor fàctic europeu, si hagués seguit el que marca la paràbola de Fainé i la Caixa ? Negociació discreta i tenaç, guiada per la visió a llarg termini, pel servir al projecte més que a la seva persona, el sentit de l’oportunitat i una acció de govern que el dotés de credibilitat amb el pas dels anys.
No és gens difícil imaginar que avui els catalans, malgrat la crisi, viurien més bé, amb més certeses i seguretats, i com a poble gaudiríem de més poder polític, respecte i capacitat de decidir.
Fainé encarna una forma de fer catalana. Dissortadament no és l’única: els nostres polítics actuals n’encarnen l’altra. La que sempre ens ha dut a la ruïna.
Mentre Fainé estigui present les arrels catalanes romandran, però en una visió a llarg termini i amb una Catalunya entregada al cercle viciós de la política com espectacle, la qüestió és molt més dubtosa. Click To Tweet
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.