Quines són les ambicions polítiques dels dirigents europeus?
El 2019, el mantra era el “Pacte Verd“, que englobava la lluita contra el canvi climàtic i la transformació digital de l’economia.
El 2020 i 21, fou el torn a l’escut social arran de la pandèmia, apuntalada pels fons europeus i una allau d’emissió de deute.
El 2022 els grans temes passaren a ser la invasió d’Ucraïna, la inflació i en particular la recerca d’energia que no provingués de Rússia.
El 2023 i començaments de 2024 la defensa ha cobrat una importància inaudita des de la Guerra Freda, alhora que ha reaparegut la por a l’auge dels partits de la dreta alternativa i la “desinformació“.
D’altra banda, es parla amb insistència d’ampliar la Unió Europea per acollir-hi Ucraïna i altres països de l’est.
Com que es van acumulant, i no pas substituint-se, totes aquestes prioritats demanarien unes finances públiques extraordinàriament sòlides. Aquestes només serien possibles amb una economia en un estat de boom permanent.
Res més lluny de la realitat
L’economia europea no sols és incapaç de mantenir un ritme assimilable a la resta del món, sinó que en els darrers anys s’ha quedat definitivament per darrere de la dels Estats Units.
Hi ha factors de fons que fan que el declivi econòmic d’Europa (almenys relatiu respecte als Estats Units i Àsia) sigui pràcticament irreversible. Com resumeix el periodista britànic Tony Barber, entre els més importants figuren:
- Sector empresarial poc procliu a guanyar en eficiència explotant els avenços tecnològics
- Mercats laboral i productiu excessivament regulats
- Escassetat de capital risc/d’inversió
- Societat en estat d’envelliment accelerat, juntament amb un canvi cultural que anteposa treballar menys hores a guanyar més
- Desacceleració del ritme de les reformes econòmiques des del 2012
No obstant aquests desavantatges competitius, durant la darrera dècada Europa s’ha beneficiat, com la resta del món, d’uns tipus d’interès en mínims històrics que feien que l’endeutament resultés particularment fàcil.
Això no sols ha tingut l’efecte d’adormir el sector productiu, sinó que ha aprofundit en la dependència del deute públic.
Però en l’actual context d’increment dels tipus d’interès, aquesta política està passant factura: cada any es destinen proporcionalment més fons a seguir finançant el deute. Fa uns dies, el dèficit públic de França pel 2023, d’un 5,5%, fou rebut amb esglai pels mercats i socis europeus.
En definitiva, la situació actual no és gens propícia a grans programes públics de despesa.
No obstant això, les grandiloqüents ambicions europees requereixen gastar més que mai. Segons Mario Draghi, ex-primer ministre italià i expresident del Banc Central Europeu, només el Pacte Verd i l’agenda de transformació digital demanarien uns 500.000 milions d’euros cada any.
Siguem clars: arribar a aquests nivells de despesa pública és impensable si no es produeix una pujada massiva d’impostos. Però, d’altra banda, si aquesta es produís seria el suïcidi econòmic definitiu d’Europa.
Només hi ha una sortida, i està als antípodes del que Brussel·les i governs prometen: cal sotmetre Europa a un règim de xoc, i això exigeix renunciar a moltes de les fantasies elaborades des del 2019 per la Comissió Von der Leyen.
Quines són les ambicions polítiques dels dirigents europeus? Share on X
Loading ...
