Fa uns dies llegia “L’Associació Valenciana d’Agricultors (AVA-ASAJA) titlla d”utòpics i suïcides’ els plans que maneja Europa (CE) encaminats a limitar l’ús de productes fitosanitaris mentre el sector agrari no disposi d’alternatives naturals o ecològiques que resultin veritablement eficaces per combatre les cada vegada més nombroses plagues i malalties que ataquen les produccions agropecuàries”.
La mateixa Associació posava en boca del seu president Aguado: “Volent evitar un problema ambiental, la UE genera un altre molt pitjor en incentivar l’abandonament de terres i la dependència alimentària de països tercers”.
A la nota es denuncia, a més, que les polítiques verdes imposades per les autoritats comunitàries actuen al marge, fins i tot en direcció oposada, a les directrius agràries dutes a terme a la resta de món, una circumstància que, segons el parer d’AVA-ASAJA, condemna al sector agrari europeu a una pèrdua progressiva de competitivitat tant en el mercat global com en el mateix mercat europeu on es permet a les importacions de països tercers l’ús de substàncies prohibides als agricultors comunitaris.
Així de contundent s’expressaven davant la presentació de l’estratègia ‘De la granja a taula’ amb la qual Brussel·les obre el debat sobre la necessitat d’elevar encara més les exigències ambientals a l’activitat agrària davant la sortida de la pandèmia. Aquest pla forma part del Pacte Verd europeu (Green New Deal) que pretén aconseguir el 2050 una economia neutra en emissions de CO₂.
En les notes que comentem el mateix president d’AVA-ASAJA, Cristóbal Aguado, assegura que “els agricultors som els primers interessats a comptar amb l’agricultura més segura i sostenible però, al competir en un món globalitzat, aquesta aspiració serà irrealitzable si la Unió Europea intenta dur-la a terme de forma unilateral i sense mesurar el seu impacte econòmic. Convertir-nos en l’abocador mundial de les plagues i malalties vegetals introduïdes des de països tercers i, al mateix temps, arrabassar-nos les eines necessàries per fer-los front, mentre la resta del món sí que pot utilitzar-les, vol dir condemnar-nos al malbaratament alimentari, a la competència deslleial i a la ruïna. En lloc de somiar pel seu compte, Brussel·les hauria de tocar de peus a terra i buscar coincidències amb l’exterior, tant a l’hora d’investigar nous mètodes de lluita com d’aplicar normes recíproques de mercat”.
“No aprenen de la Covid-19”
Sembla clar que la Comissió Europea no està aprenent res de la Covid-19. L’extraordinària recuperació ambiental experimentada durant aquesta pandèmia ha deixat ben clar que el sector agrari, que ha seguit treballant, no contamina com alguns havien difamant de manera demagògica i pseudocientífica. A canvi, el camp s’ha erigit com una activitat essencial per subministrar aliments i preservar el territori. Per això no s’entén que la classe política continuï entossudida a castigar l’agricultura europea amb més restriccions i menys suports. Volent evitar un problema ambiental que s’ha demostrat exagerat, Brussel·les en genera un altre de pitjor en incentivar l’abandonament de terres agràries i la dependència alimentària de països tercers.
No obstant això cal comprendre, també, que les pressions exercides per grups activistes naturalistes i ecologistes, algunes molt influents en els grups polítics, motiven a plantejar polítiques de vegades inconsistents i fins i tot incongruents per part d’Europa.
Llàstima que solen rebre sempre els mateixos.
Les polítiques verdes imposades per les autoritats comunitàries actuen al marge, fins i tot en direcció oposada, a les directrius agràries dutes a terme a la resta de món Share on X
Loading ...
