Fa dècades, les anàlisis quantitatives de la informació publicada van predir de manera clara la caiguda del govern de Felipe González. Avui, tot i que la forta polarització mediàtica dificulta una anàlisi similar, els signes de desgast en el govern de Sánchez són innegables. Problemes com la immigració, l’habitatge i la pèrdua de poder adquisitiu, fruit d’una mala gestió governamental, se sumen a l’acumulació d’escàndols de corrupció i altres esdeveniments imprevistos —coneguts com a “cignes negres”—, creant un escenari cada vegada més advers per a l’executiu.
La immigració i la crisi de l’habitatge
La immigració s’ha convertit en un problema cada vegada més visible. Les imatges diàries de pasteres arribant a Canàries evidencien la manca d’acció efectiva del govern, que sembla limitar-se a oferir mesures insuficients, com si es tractés d’aplicar una aspirina per curar una malaltia greu. La gestió d’aquest problema s’ha vist clarament superada, i la percepció pública d’inacció i impotència ha anat augmentant.
En paral·lel, la crisi de l’habitatge s’ha intensificat durant els sis anys de mandat de Sánchez. La situació ha arribat a nivells crítics d’injustícia i conflicte social. La manca de polítiques estructurals per garantir l’accés a un habitatge digne s’ha tornat insostenible, afectant especialment els joves, els treballadors assalariats, els autònoms i els petits empresaris.
Pèrdua de poder adquisitiu
D’altra banda, la pèrdua de poder adquisitiu d’una bona part de la població és un altre factor crític. Els preus han pujat i la inflació ha afavorit l’Estat, incrementant-ne els ingressos fiscals, però ha deixat enrere aquells grups que no han pogut compensar-ne l’impacte. La política de rendes i la forta pressió fiscal aplicada pel govern han agreujat la situació de moltes famílies i sectors vulnerables.
Tot i que els jubilats han estat menys afectats que altres col·lectius gràcies a la revalorització de les pensions, també han patit l’impacte de la inflació.
Escàndols de corrupció
A aquests problemes s’hi suma l’acumulació de casos de corrupció que esquitxen el govern de Sánchez i que contribueixen a una percepció generalitzada de deteriorament de les institucions. Casos com el de Koldo García, l’exministre Ábalos, el cas dels hidrocarburs, el presumpte tràfic d’influències de Begoña Gómez i el cas Mediador (Tito Berni) apunten a una xarxa de corrupció que afecta diversos actors de l’entorn governamental.
Aquests escàndols, juntament amb la querella presentada pel PP sobre un possible finançament il·legal del PSOE, tot i que aquesta última sigui menys sòlida, deixen una imatge de podridura que afecta directament la figura de Sánchez i la seva capacitat de lideratge.
Crisi institucional i tensions judicials
Recentment, la imputació per part del Tribunal Suprem del Fiscal General de l’Estat ha obert una nova crisi institucional. La negativa del Fiscal General a dimitir, malgrat la gravetat de la situació, i la defensa de la seva figura per part del ministre de Justícia, Félix Bolaños, que a més va criticar el Tribunal Suprem, han afegit més tensió al panorama polític.
Aquesta confrontació directa amb el màxim òrgan judicial no només genera una crisi en l’àmbit de la justícia, sinó que també aprofundeix la sensació d’inestabilitat institucional. Això se suma a altres crisis existents, com la que enfronta el Senat i el Congrés, i evidencien la creixent feblesa del govern i la seva incapacitat per mantenir el control sobre les institucions.
Aïllament internacional
En l’àmbit internacional, l’escenari tampoc és més favorable. La relació que Sánchez havia mantingut amb la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, s’ha deteriorat, especialment a causa de les postures divergents en matèria de política migratòria. Aquesta desconnexió amb Europa coincideix amb un aïllament creixent en el pla internacional.
Governants amb els quals abans Sánchez havia mantingut bones relacions, com el tripartit alemany, ara estan en una situació de feblesa extrema i apliquen polítiques molt més estrictes. A més, els conflictes diplomàtics amb governs com el d’Argentina, liderat per Javier Milei, i Veneçuela, de Maduro, posen de manifest l’embolcall d’Espanya en l’escena internacional.
Situació parlamentària complexa
En l’àmbit intern, la situació parlamentària és igual de complicada. La fragilitat de la seva majoria al Congrés, basada en una coalició heterogènia i en el suport de partits d’esquerra radical i independentistes, com Bildu, ERC i Junts, fa que l’aprovació de lleis es converteixi en una odissea constant. Aquesta dependència genera tensions que dificulten una governabilitat estable.
La incapacitat per aprovar els pressupostos generals de l’Estat per segon any consecutiu seria un reflex clar d’aquesta feblesa. A més, la influència d’aquests partits, alguns amb agendes que desafien els principis constitucionals, resta credibilitat i legitimitat a l’executiu de Sánchez.
Un final inevitable?
En aquest context de feblesa, inacció i escàndols, la pregunta és inevitable: és possible continuar governant en aquestes condicions, o seria més prudent convocar eleccions anticipades? La sensació d’esgotament polític és palpable. L’acumulació de crisis, tant en l’àmbit domèstic com internacional, la manca de respostes efectives a problemes estructurals com la immigració i l’habitatge, i l’ombra de la corrupció, dibuixen un panorama ombrívol per al president.
Tot sembla indicar que estem assistint al principi de la fi de Pedro Sánchez com a líder del govern, i potser sigui només qüestió de temps abans que els esdeveniments precipitin el tancament definitiu d’aquesta etapa política.
Loading ...
