Està en decadència Catalunya? (IV): renda i desigualtat

És evident que no tot es resumeix amb el creixement del PIB ni amb la renda de les persones, malgrat que sigui un factor molt important. Un altre element determinant és el de la desigualtat.

En aquest cas, segons la font que es consulti i el període que s’examini, la situació de Catalunya varia. Per exemple, segons l’informe FOESA del 2016 i aplicant l’índex de Gini, Catalunya ocupava una posició molt endarrerida, se situava en el lloc 14è entre les diferents comunitats autònomes. El mateix que si en lloc d’utilitzar aquest índex s’aplicava una altra mesura habitual, la ràtio 80-20. En altres observacions el lloc de Catalunya és lleugerament millor, però igualment poc afalagador perquè ocupa el lloc 12è entre les 17 comunitats autònomes. En la ràtio 80-20, que ens diu quantes vegades més ingressa el 20% de la població amb major renda en relació amb el 20% de menor ingressos, la posició catalana era la 14a. En una comparació europea, segons l’índex de Gini, Catalunya podria situar-se en l’11a posició i el seu rang seria semblant al de la Calàbria italiana i allunyat de la Llombardia i no diguem ja de Baviera.

Pel que fa a la pobresa relativa, la conclusió és molt diferent si s’usa la renda mediana espanyola o la catalana, perquè aquest indicador el que determina és quin percentatge de població es troba per sota el 60% de la mediana de la renda del territori. Naturalment, com aquest valor és menor en el cas d’Espanya, la població afectada a Catalunya se situa en el 14%, però en fer servir la renda mediana aleshores ens situem molt per sobre, en el 20%.

Un indicador més restrictiu és la denominada tassa de privació material severa d’ús generalitzat a la Unió Europea. En aquest cas, Catalunya ocupa el 10è lloc, quan el 2003 estava en la 7a posició.

En general, en tots els indicadors que es poden emprar en aquest àmbit de desigualtat, la nostra posició a Espanya fluctua entre el 7è i el 14è lloc.

Altres indicadors més específics i menys generalitzats que els esmentats anteriorment, i que són utilitzats per l’OCDE, demostren que en la dimensió social Catalunya presenta una gran feblesa en relació amb els valors mitjans espanyols, en relació amb l’estat de la comunitat i la xarxa social de suport, especialment la família. Som la penúltima comunitat autònoma en aquest terreny i també, i encara més accentuat, en relació amb el medi ambient i un indicador concret d’aquest, el de la contaminació per partícules (PM2,5).

Ocupem el lloc 13è en relació amb la seguretat, expressada en homicidis per 100.000 habitants, la mateixa posició en compromís cívic i participació electoral i la 10a en habitatges, expressada en la relació d’habitacions per persona. Aquests serien els punts més flacs que tindrien com a expressió síntesi de tot plegat, la satisfacció amb la vida en el qual Catalunya ocupa el 9è lloc i se situa per sota la mitjana espanyola.

Els punts forts relativament són, el dels ingressos perquè ocupem la 4a posició, la salut, en termes de mortalitat i esperança de vida que ocupem la 5a i ocupació i en atur la 6a.

Què podem concloure d’aquestes xifres?

En primer lloc, que existeix un decalatge important entre el que expressa el nivell de renda i el conjunt d’indicadors socials i socioeconòmics, que assenyalen un escenari molt pitjor al que correspondria en termes comparatius als del conjunt d’Espanya. La segona consideració és que ni en el millor dels casos ocupem el pòdium, ens situem en una de les tres primeres posicions, entre les comunitats autònomes d’Espanya.

La lectura final de tot plegat és inequívoca: Catalunya va retrocedint, en uns aspectes més que en altres, sempre és possible trobar entre les múltiples dades algunes de favorables. Però ,el gruix d’aquestes i aquelles que qualitativament són més determinants, assenyalen amb la mateixa direcció: si voleu no li digueu decadència, digueu-li decaïment. Però més suau o més intensa, la davallada contínua.

Està en decadència Catalunya? (III): la competitivitat

 Loading ...