A la recent jornada del Cercle d’Economia, el president del PP, Núñez Feijoo, va formular una afirmació que ha portat cua. Va dir que Catalunya està en decadència, i ho va fer en el context de relacionar-la amb el procés independentista. A la seva estela s’han produït comentaris a favor o en contra. En aquest últim cas per demostrar que aquesta decadència no existeix.
Converses presentarà al llarg d’una sèrie de “punts clau” un ampli ventall de dades que fan possible que cadascú tregui la seva conclusió. En tot cas i de bon principi apuntem dues hipòtesis:
Si no es vol parlar de decadència, perquè té unes connotacions massa transcendents, sí que es pot qualificar la tendència de Catalunya globalment considerada de decaïment. La segona hipòtesi és que, si bé el procés ha accentuat el problema, les causes són en bona part anteriors.
Analitzarem a través d’una sèrie de dades i indicadors, i en el transcurs de les pròximes setmanes, aspectes rellevants relacionats amb la població, diversos indicadors de la situació econòmica, d’altres que ens informaran sobre la dimensió social de la societat catalana i també sobre salut i benestar. També utilitzarem índexs complexos com el de l’OCDE i especialment l’Índex de Progrés Social.
La població
Una primera mirada s’ha de referir necessàriament a allò que està en el fonament de tot: la població. I ho farem tenint com a element de comparació el comportament de Madrid, i també el del conjunt espanyol, si bé aquest últim a causa dels seus grans desequilibris interns, resulta fins a cert punt menys explicatiu de la dinàmica catalana.
Les dades descriuen un perfil demogràfic poc encoratjador establint la comparació amb Madrid. Ho podem constatar a la taula adjunta que mostra la posició que ocupa cadascuna de les dues comunitats en relació amb el conjunt d’Espanya.
Podem observar que Madrid se situa en millor lloc en relació amb l’esperança de vida, mortalitat, saldo vegetatiu i clarament també en natalitat. La nostra posició demogràfica és pitjor que la referida al posicionament comparat de la posició econòmica. En els aspectes demogràfics ens situem entorn de la cinquena-sisena posició, més enrere en esperança de vida (8a posició) i molt dolenta en natalitat. Aquí queda feta la radiografia d’un dels problemes centrals de Catalunya, el futur de la seva població, que només manté nivells relativament alts comparats amb Espanya a conseqüència del flux immigratori, però que cada vegada neixen menys criatures i mor més gent, fet que fa que el saldo vegetatiu sigui tan deficient com ho és ocupar el lloc 12è entre el conjunt d’autonomies espanyoles.
Tres aspectes més de caràcter sociodemogràfic han de ser considerats, perquè tenen un important impacte a mitjà i llarg termini sobre l’estructura de població i social de Catalunya.
Un d’ells és el dels divorcis, en el qual s’és capdavantera a l’estat (i presenta també uns nivells alts comparats amb Europa) perquè 2 de cada 3 matrimonis acaben en aquest tipus de trencament.
També Catalunya destaca en l’avortament, junt amb Balears, situant-se en primera posició. Pràcticament, 13 de cada 1.000 dones de 15 a 44 anys l’han practicat, si considerem que aquesta és la xifra d’un any i que aquesta es repeteix. Podem constatar que al llarg d’una dècada la població que haurà avortat se situarà en el 10% o més, tot descomptant els casos de reiteració.
El tercer indicador és el dels fills nascuts fora del matrimoni, és a dir, en parelles que no s’han casat, o, amb menys significació, de dones sense parella. També en aquest cas Catalunya ocupa un lloc particularment destacat.
Des dels treballs de Margarita Delgado, sociòloga del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, sabem que l’avortament té una clara incidència sobre la natalitat. La paradoxa en el cas català és que, malgrat la feblesa d’aquesta, no hi ha cap política d’ajut a la disponibilitat de tenir fills i a la seva criança, i en contrapartida se subvenciona al 100% l’avortament.
Pel que fa a la taxa de divorcis i els fills nascuts fora del matrimoni, cal relacionar aquest fet, que està generalitzat a tota Espanya, si bé no en els nivells de Catalunya, amb els problemes creixents amb el rendiment escolar.
En definitiva, una població minvant a causa dels pocs fills que neixen, un envelliment creixent de la població, que té la seva principal causa en aquest hivern demogràfic i una estructura sociodemogràfica que només es podria compensar, cas de Suècia, en els seus efectes negatius amb una important despesa pública que aquí a Catalunya és inexistent i inviable donada la baixa productivitat del nostre model econòmic.
Loading ...
