Esperit de perdó en temps de pandèmia

Molta gent està convençuda que aquesta experiència col·lectiva de fer front a una pandèmia inesperada deixarà rastres en la nostra forma de relacionar-nos. De fet ja fa tres o quatre setmanes que estem tots immersos en tota una nova i forçada manera de conviure, sense desplaçaments, sense  contacte físic, confinats en petites unitats familiars, a vegades sols.

La por i la responsabilitat ens han fet seguir les indicacions que experts i responsables ens van donant, amb un compliment absolutament majoritari i amb un grau de resignació, tolerància i fins i tot bon humor, també molt destacable. Davant d’una adversitat com aquesta estem experimentant una gran capacitat d’adaptació als costums personals i també, potser més important, una més explícita consideració dels que ens envolten. Ens ho hem de reconèixer i agrair mútuament.

Molts comentaris d’aquests dies han anat també en el sentit de què la reclusió física a casa ha contribuït a crear un ambient de reflexió cor endins, de girar la mirada cap a la nostra interioritat, d’identificar i valorar les petites coses que tenim a dins, just ara que tenim menys a l’abast les de fora. Ocasions n’hem tingut força. Escric aquestes quatre ratlles quan comença la setmana santa, ocasió per excel·lència,  setmana d’esbarjo o recolliment, segons les coordenades de cadascú.

Més enllà de la coincidència a l’hemisferi nord amb el període de pas entre l’hivern i l’estiu, del pas recurrent de la foscor a la llum, el cicle  pasqual cristià -quaresma, setmana santa, pasqua- posa pedagògicament de manifest el gran missatge cristià del perdó, de la reconciliació.  Què és el misteri de la redempció sinó la gran celebració del perdó?

En la convivència regular entre els humans també té un lloc important l’actitud de perdonar. És difícil concebre la totalitat de les relacions humanes com un resultat d’equivalències entre donar i  rebre, entre les accions i les reaccions, entre vendre i comprar, entre qui la fa la paga.  La unilateralitat del perdó acostuma a tenir tanta o més força transformadora que el càstig. Sempre els grans dilemes: perdó-justícia, amor-temor. No em considero un ingenu i entenc totes les complexitats, sobretot les derivades d’estructurar en normes de convivència, estat de dret en sentit estricte, la barreja embolicada de virtuts i passions humanes.

Poso un exemple. Em va doldre molt l’actitud pública recent del Tribunal Suprem intentant influir en la possible excarceració temporal, en les actuals circumstàncies de confinament, dels presos polítics catalans. Amb independència de la part de l’estat de dret que s’invoqui o que conculqui,  aquesta acció  no denota una postura de perdó, aquesta no persegueix transformar una conducta, aquesta sembla allunyada d’un possible objectiu de reconciliació. En l’acció i amb el missatge, camí contrari a l’esperit de perdó.

Aquests dies la natura ens torna a obsequiar amb milers de brots verds, aliena a la conjuntura sanitària que vivim. Tants que en busquem de brots verds en les incerteses que ens envolten! La natura ens perdona la vida cada any. Qui es considera cristià pot celebrar cada any el perdó que li ha   obert el camí a una vida amb més dimensions. Les llargues setmanes de confinament ens redirigeixen cap a una consciència més palesa de les dificultats de la vida col·lectiva.

En un temps en què les benaurades tecnologies de comunicació han carregat amb la major part del pes de les nostres relacions, perdonar és tornar a començar, perdonar és fer un «reset».

La unilateralitat del perdó acostuma a tenir tanta o més força transformadora que el càstig. Perdonar és fer un reset Click To Tweet

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.