“Espanya va com mai”… Diu Sánchez. Passem comptes (I)
22. Immigració massiva i descontrolada. El fenomen migratori s’ha produït amb intensitat i manca de control suficient, generant conseqüències negatives multifactorials. La negació sistemàtica dels seus efectes adversos i la presentació de beneficis hipotètics o especulatius impedeixen una anàlisi realista del problema.
23. Regularització massiva per pactes polítics. Les iniciatives de regularització urgent vinculades a acords polítics amb Podemos, ERC i Junts multipliquen la incertesa. Les estimacions oscil·len entre 500.000 i 800.000 persones. Els criteris adoptats poden generar un efecte crida cap a Espanya com a porta d’entrada a la UE, incloent-hi pràctiques de falsificació documental.
24. Dèficit estructural comercial. S’ha retornat a un desequilibri estructural entre importacions i exportacions. Malgrat millores puntuals en el sector exportador, aquestes no compensen l’augment sostingut de la demanda importadora.
25. Deteriorament del balanç amb la Xina. El 2025 la Xina va assolir el seu superàvit comercial més gran amb Espanya. Després de tres viatges de Sánchez a Pequín, el resultat és contrari als objectius anunciats: el principal beneficiari ha estat la Xina, no l’economia espanyola.
26. Fons Next Generation. No s’ha aconseguit transformar estructuralment l’economia per augmentar la productivitat. A més, hi ha hagut retards en l’execució i renúncia als crèdits a baix interès associats. Itàlia ha mostrat una capacitat d’absorció i eficiència superior.
27. Pèrdua de pes a la Unió Europea. Malgrat ser la quarta economia de la UE, Espanya ha perdut influència política. Països com Polònia tenen avui una incidència superior. S’ha passat d’un període inicial favorable a una situació de menor rellevància.
28. Relacions amb França i corredor mediterrani. Els problemes estructurals amb França, especialment en relació amb el corredor mediterrani i la connexió amb l’alta velocitat, no s’han resolt. Els acords solemnes entre Macron i Sánchez no han produït resultats tangibles.
29. Política internacional contradictòria. Es proclama progressisme, però mentre les relacions amb Israel es troben en crisi permanent, alhora, s’assumeix la posició del Marroc sobre el Sàhara. Es defensa Ucraïna amb contundència retòrica, però l’ajut militar i econòmic efectiu és molt deficient. Es defensa el règim chavista a la UE a capa i espasa i es deixa abandonada Cuba i la seva crisi humanitària per no molestar a Trump.
30. Corrupció en el nucli governamental i al PSOE. Els escàndols als nivells més alts evidencien un incompliment sistemàtic del deure d’“in vigilando”, sigui per incapacitat o per interès. Més enllà de les derivades judicials, la responsabilitat política és innegable.
31. Escàndols d’abusos sexuals. Diversos casos que afecten membres del govern i del partit revelen reiteració. No n’hi ha prou amb dimissions posteriors; la prevenció ha fallat de manera repetida. És un altre exemple del fracàs del “in vigilando” de Sánchez i sense gaudir d’aquesta condició no es pot governar.
32. Crisi de la missió del Congrés dels Diputats. Disminució efectiva de la funció de control, abús del decret llei, dilacions injustificades —com en el cas de l’ELA— i degradació del debat parlamentari. Tot plegat amb la complicitat de la presidència i la mesa.
33. Polarització política sistemàtica. La voluntat explícita d’aixecar un mur entre partidaris i opositors ha accentuat la divisió social. S’ha reforçat la partitocràcia i el descrèdit de la política com a institució.
34. Baixa qualitat institucional. El deteriorament del funcionament institucional i de la qualitat de les lleis impacta directament en el progrés econòmic i social, tal com assenyala la nova economia institucional.
35. Administració pública ineficient. Empitjorament progressiu del servei públic mentre el cost per hora treballada augmenta. Pitjor funcionament amb càrrega econòmica més alta pel contribuent.
36. Degradació d’institucions clau. Escàndol pel comportament del Tribunal Constitucional (per exemple en el cas dels ERO a Andalusia), situació crítica de la Fiscalia General de l’Estat i tensions amb l’Autoritat Fiscal Independent reflecteixen una erosió del sistema institucional extrema, que si no es modifica es traduirà en una crisi d’Estat.
37. Pressió fiscal elevada. Esforç fiscal i falca fiscal creixents que afecten ingressos dels treballadors i costos empresarials, sense millores proporcionals en serveis públics, malgrat els majors ingressos de la democràcia.
38. Dèficit estructural persistent. Tot i els ingressos extraordinaris, el dèficit continua sent elevat, en part per l’augment de despesa estructural vinculada a recursos temporals.
39. Dèficit públic excessiu. En termes relatius i absoluts, la càrrega que es trasllada als futurs governs és significativa.
40. Crisi estructural de la Seguretat Social. El sistema tendeix a ampliar el desequilibri entre aportacions i prestacions. Les dinàmiques demogràfiques i migratòries actuals no resolen el problema de fons, al contrari, en les condicions actuarials vigents no faran altra cosa que augmentar-lo.
41. Ocupacions il·legals. Increment i consolidació d’un negoci al voltant de les ocupacions, especialment en territoris com Catalunya, generant inseguretat jurídica sobre la propietat.
42. Absentisme laboral creixent. Augment desmesurat que afecta la viabilitat empresarial i incrementa costos públics. Les limitacions legals per combatre’l generen un cercle viciós perjudicial.
43. Delinqüència organitzada. Expansió del narcotràfic i de les xarxes associades, especialment al sud i a Catalunya com a centre productor de marihuana. Risc de penetració en estructures de poder, seguint precedents d’altres països europeus com Països Baixos i Suècia.
Aquest conjunt configura un passar comptes incomplet que contrasta amb l’afirmació que “Espanya va com mai”. Si hi va, en tot cas, ho fa en una direcció catastròfica.
Polarització com a estratègia i Congrés desdibuixat. #Institucions Share on X
Loading ...
