L’article 14 de la Constitució espanyola estableix la igualtat i no discriminació de tots els ciutadans davant la llei, principi que ha estat avalat com a mínim per dues sentències del Tribunal Constitucional. Però, a la pràctica no és així i cada vegada més, sobretot des dels governs de Zapatero, i ara ja d’una forma molt més accentuada amb el de Sánchez, les lleis estableixen desigualtats de fet o bé l’actuació de l’executiu és qui les determina, utilitzant el seu potencial d’arbitrarietat, cosa relativament fàcil donat que la fiscalia és un instrument del govern. El Defensor del Pueblo està ocupat per un altre militant del partit socialista que actua com a tal i la justícia és lenta i no garanteix prou els drets dels ciutadans.
Aquest tracte asimètric es manifesta en molts aspectes. Per exemple, en el dels habitatges, on hi ha tot un procés ideològic amb traducció legal que tendeix a paralitzar els propietaris i que ha facilitat i ha permès un desenvolupament insòlit en un estat de dret, de les okupacions i dels negocis a ella vinculats. És un de tants casos.
Però segurament en l’àmbit on es concentren més arbitrarietats és el relacionat amb les polítiques feministes i de gènere. Tot va començar amb la llei LO 1/2004 de 28 de desembre de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere de Rodríguez Zapatero, i havia de ser la panacea per evitar la violència, no contra la dona en general, sinó centrada només en la que es produïa en les relacions de parella. Fa 18 anys que el focus està centrat en aquest mínim espai d’expulsar altres violències també sobre la dona, però que no neix de la seva parella, i ha vetat entrar en altres tipus d’agressions molt esteses que es donen en el si de les relacions familiars, com són els abusos sexuals a infants i el maltractament de persones grans.
El feminisme ha declarat tabú la violència intrafamiliar, una incongruència enorme que només fa que beneficiar Vox. Quan els governs actuen de manera tan esbiaixada, els efectes col·laterals són múltiples. Per exemple, s’evita entrar en la pederàstia a força de situar a les persones vinculades a l’Església com a boc expiatori centrant el focus en elles i deixant a la fosca la resta, el 99,5% de les víctimes.
A partir del punt d’inflexió d’aquella gent, s’han anat acumulant les mesures que primen la desigualtat. Per exemple, l’aplicació de recursos econòmics i de mitjans humans en torn a aquell tipus de delicte, de violència de gènere, significa un desequilibri abassegador en relació amb els recursos que es dediquen a altres delictes tant o més greus i molt més nombrosos, però que no formen part de la simbologia del feminisme.
Ara mateix estem vivint un cas més d’aquesta arbitrarietat estatal. Una altra vegada el govern espanyol ha reiterat la pràctica de l’indult per a una dona, María Sevilla, responsable de l’associació Infancia Libre, i condemnada per sostracció de menors a causa del segrest dels seus fills. Aquesta persona no només no s’ha penedit del delicte provat i condemnat, sinó que n’ha fet bandera amb el suport de membres destacats del govern. La ministra Montero no s’ha estat de celebrar aquest indult com una victòria del feminisme. No fa tant de temps un cas semblant es va produir amb una altra dona mediàtica, amb suport del feminisme governamental, que desobeïa sistemàticament les ordres del jutge de lliurar els seus fills al marit com, li corresponia. I va ser condemnada, va complir pràcticament una part de la condemna a casa per graciosa generositat de la instància judicial i va acabar sent indultada. Cal afegir que en aquest cas, com que el marit era italià, la justícia italiana va fallar donant-li la raó. Són arbitrarietats flagrants perquè quan la situació és la inversa, quan és l’home el que incompleix, acaba a la presó, però a més aquesta generositat “governamental” amb l’incompliment de la llei per part de determinades dones fa que el delicte de segrest parental creixi d’una manera exponencial. La fundació ANAR assenyala que només en aquest últim any aquest tipus de delictes han crescut un 48,5%.
En definitiva, ens trobem davant d’un govern que no té el més mínim respecte per la llei i vivim en la indefensió política per la colonització de les institucions que haurien de protegir-nos. Si a això hi afegim que l’actual PP considera que totes aquestes històries són “cortina de fum” i només es dediquen a l’economia (i a la disputa amb el català), el resultat per als ciutadans normals d’aquest país és realment ben desafortunat.
Loading ...
