El PSOE no únicament ha reconquerit el poder, sinó que ho ha fet amb uns resultats molt notables perquè ha incrementat el seu suport electoral un 37% en relació als vots que va treure fa 3 anys. Aquest creixement és molt poc habitual, no ja a escala espanyola, sinó en el conjunt europeu.
Les causes que l’han provocat són múltiples, i en tot cas revelen un bon coneixement de l’electorat, i també, és clar, els errors dels seus adversaris polítics: La por a l’extrema dreta, contínuament alimentada pels mitjans de comunicació favorables al PSOE, presentant Vox com un tsunami, que s’ha revelat inexistent; el fet que el vot més centrista, més moderat, quedés orfe pel desplaçament cap a posicions més radicals de Cs i el PP, una situació econòmica que ha millorat clarament, i aquest és un fet que sempre beneficia als governs; i una política social duta a terme en pocs mesos, que li han donat un perfil atractiu per als segments de votants de rendes més baixes que, en definitiva, són els més nombrosos.
Naturalment aquest bon balanç del PSOE i del PSC a Catalunya ha de confirmar-se ara a les eleccions municipals i autonòmiques. Si aconsegueix repetir resultats s’haurà obert un nou període d’hegemonia socialista, no per la via de les majories absolutes, que són un record del passat, però sí pel fet de ser amb diferència el primer partit i, per tant, fer inviable tota configuració de govern que no passi per ell.
El desballestat PP té davant seu una situació absolutament incerta. Per una banda Cs li discuteix amb fonaments poder ser l’opció indiscutible del votant de dretes. Per una altra, la presència de Vox al parlament exercirà una pressió continuada amb temes que poden desgastar al PP, per una banda o per una altra. Són aquells que formen part sobretot del que podríem dir agenda moral que els populars tendeixen a exhibir moderadament quan són oposició i se n’obliden quan testen al govern. Ara Vox se sotmetrà a un examen continuat.
El PP, a més, ha estat pràcticament expulsat de Catalunya i literalment del País Basc, mostrant així que la via d’amenaçar amb mà dura troba una resposta totalment desfavorable per als seus interessos. La qüestió és si mantindrà aquesta posició després d’haver vist que la contrapartida espanyola per aquesta duresa tampoc és tan gran, o bé serà capaç d’oferir una altra forma de fer. El que és del tot evident és que li esdevindrà impossible ser un partit de govern a Espanya si no millora substancialment la seva presència a Catalunya. En aquest sentit el fracàs de la vistosa Cayetana Álvarez de Toledo ha estat notable i l’estratègia d’Aznar una ruïna.
No és aquest l’únic partit amb problemes. Unidas Podemos presenta un horitzó força complicat. Tot s’ho han jugat a la carta de formar un govern de coalició amb el PSOE, però vistos els resultats assolits per Sánchez ja no són necessaris sota aquesta fórmula. No entraran al govern i només els hi queda tornar a l’estratègia de la radicalitat abandona en aquestes eleccions, o bé ser un aliat parlamentari que de tant en tant fa contrapunts, amb el risc d’acabar en la insignificança. Aquest perill seria tant més greu si no aconsegueix revalidar l’alcaldia de Madrid i Barcelona. En el primer cas la força la dreta i les complicacions amb Errejón presenten un escenari com a mínim complex, mentre que a Barcelona la continuada desinflada d’En Comú Podem i la pèrdua de pes de la imatge de Colau fan improbable revalidar l’alcaldia.
