La Constitució defineix Espanya com un “Estat social i democràtic de dret”. No és una proclama retòrica: és una obligació jurídica que exigeix neutralitat institucional, igualtat davant la llei i respecte escrupolós a les regles del joc democràtic.
Tanmateix, cada vegada amb més freqüència, determinades pràctiques del poder executiu projecten una ombra inquietant sobre aquestes garanties. Els casos recents de la Fiscalia, de la televisió pública i de l’abús dels decrets llei òmnibus no són episodis aïllats, sinó símptomes d’un mateix problema: el deteriorament del funcionament institucional.
Una Fiscalia amb la credibilitat compromesa
Un dels pilars de l’Estat de dret és la confiança en la imparcialitat de la Fiscalia. Aquesta confiança queda greument tocada quan es permet que un fiscal condemnat pel Tribunal Suprem continuï desenvolupant la seva carrera amb normalitat, fins al punt d’exercir al mateix òrgan que l’ha condemnat.
La decisió de la nova fiscal general de l’Estat, Teresa Peramato, de permetre que García Ortiz —condemnat pel Suprem— continuï en actiu i sigui destinat, a petició pròpia, a la secció social de la Fiscalia del Suprem, planteja un problema polític i institucional de primer ordre. En qualsevol altre cas, un fiscal amb una condemna hauria estat automàticament apartat de la carrera. Aquí, no només no ha estat exclòs, sinó que ha rebut una destinació d’alt nivell.
Formalment, l’operació no és il·legal: l’estatus del fiscal general permet un tractament diferenciat. Però la legalitat estricta no exhaureix la qüestió. El que queda profundament erosionat és el principi d’igualtat davant la llei i la percepció d’imparcialitat del Ministeri Fiscal. Quan les normes s’apliquen de manera selectiva, la democràcia es buida de contingut.
La televisió pública sota sospita
El segon gran símptoma afecta una altra peça clau de la democràcia: la informació pública. La televisió pública no és un mitjà qualsevol; és una institució democràtica destinada a garantir una informació veraç, plural i rigorosa.
Els informes del Consell d’Informatius de Televisió Espanyola sobre diversos programes conduïts per Jesús Cintora i Javier Ruiz constitueixen un toc d’alarma de gran intensitat. Més d’un centenar de queixes han motivat una desqualificació rotunda d’aquests espais, assenyalant que no es regeixen per criteris periodístics i que fins i tot entren en contradicció amb els mateixos serveis informatius de RTVE.
El fet que aquests programes siguin produccions externes agreuja el problema: dificulta la transparència editorial i impedeix conèixer amb claredat qui decideix els continguts. El Consell d’Informatius —òrgan professional integrat per periodistes de la casa, elegits per sufragi— adverteix d’una responsabilitat editorial opaca i d’una clara parcialitat dels presentadors, que actuen més com a parts interessades que com a moderadors.
El resultat és un ús de la televisió pública com a instrument de confrontació política, amb llenguatge agressiu, desqualificacions freqüents i una contribució directa a la polarització social. Quan el govern denuncia les fake news, hauria de començar mirant què passa amb el principal mitjà d’informació pública del país.
Els decrets llei òmnibus: legislació per xantatge
El tercer element del deteriorament institucional és la pràctica legislativa. El decret llei és un instrument excepcional, pensat per a situacions d’urgència. No obstant això, davant la fragilitat parlamentària, el govern ha convertit els decrets llei òmnibus en una eina habitual: textos que acumulen matèries heterogènies sense connexió real entre elles.
Aquesta tècnica força els grups parlamentaris a votar en bloc mesures molt diverses. El resultat és un mecanisme de xantatge polític: qui s’oposa a una part del decret pot ser acusat de votar contra altres mesures socialment sensibles que, en condicions normals, haurien estat aprovades sense dificultat.
El Tribunal Constitucional ha estat clar en diverses sentències —entre d’altres, la STC 199/2015, la STC 102/2012 i, més recentment, la STC 144/2023—: el decret llei és una potestat excepcional sotmesa a requisits estrictes d’urgència i d’homogeneïtat mínima. Malgrat això, el govern prepara nous textos d’aquest tipus, intentant fer passar per la via d’urgència allò que hauria de seguir el tràmit legislatiu ordinari.
Un patró preocupant
Fiscalia, televisió pública i pràctica legislativa apunten en la mateixa direcció: concentració de poder, debilitament de contrapoders i ús instrumental de les institucions. A això s’hi afegeix un altre fet insòlit en una democràcia occidental: la pròrroga reiterada dels pressupostos durant l’anterior legislatura.
Cap d’aquests episodis, pres aïlladament, seria suficient per parlar de crisi democràtica. Tots plegats, però, dibuixen un patró inquietant. Un Estat de dret no s’ensorra d’un dia per l’altre; es va erosionant quan les excepcions es normalitzen i les garanties es relativitzen.
La pregunta ja no és si aquestes pràctiques són legals, sinó fins a quin punt són compatibles amb una democràcia madura.
Un fiscal condemnat que continua al Suprem, una televisió pública qüestionada i decrets òmnibus: casualitat o patró? #Democràcia Share on X
Loading ...
