Quan un govern gira la seva mirada només cap a la seva pròpia supervivència, els pilars de l’Estat comencen a esquerdar-se. A Espanya, sota el lideratge perllongat de Pedro Sánchez, el país comença a mostrar símptomes greus de deteriorament institucional. Els efectes no són pas abstractes. Es tradueixen en hospitals col·lapsats, trens avariats, autopistes en ruïnes i una apagada nacional sense explicació oficial clara.
Perquè encara que sovint se’n minimitzi el paper, ministres, secretaris d’Estat i assessors existeixen per a alguna cosa més que gestionar titulars: per governar. I quan els responsables públics es distreuen —o són senzillament incompetents—, les conseqüències són tangibles. I catastròfiques.
Un dels fronts més alarmants és el de les infraestructures públiques.
Segons un recent estudi de l’Associació Espanyola de la Carretera, més del 50% de les vies presenta un estat deficient. En els darrers tres anys, les carreteres greument deteriorades han augmentat un 161%, una xifra que no parla d’estancament sinó d’un procés de degradació accelerada. Caldrien més de 13.000 milions d’euros per revertir la situació. Només a Catalunya, la xifra ronda els 1.000 milions, en una comunitat amb una de les densitats de trànsit més altes del país.
El deteriorament no només es paga en sots. També en vides. Carreteres mal conservades incrementen el risc d’accidents, eleven el consum de combustible i disparen la contaminació. Però el més inquietant és el silenci administratiu: la denúncia no ha sortit dels passadissos del Govern, sinó de la societat civil.
El caos no s’hi atura. El sistema ferroviari nacional, en altre temps orgull de modernització, es troba a la vora del col·lapse. Renfe, especialment a Catalunya, ha normalitzat el desastre: trens de rodalies que triguen més que fa 50 anys, avaries cròniques, interrupcions constants. L’alta velocitat, considerada la joia tecnològica del país, també ha entrat en crisi. Viatgers atrapats durant hores al mig del no-res, sense aigua ni aire condicionat, no són anècdotes aïllades sinó el símptoma d’un sistema tensionat fins al límit.
El més greu és que tot això era previsible. Des del 2021, ADIF monitora els riscos derivats de la liberalització del servei ferroviari. Els seus propis informes anticipaven el que ara patim: una xarxa saturada per la competència entre Renfe, Iryo i Ouigo, sense una inversió paral·lela que garantís fiabilitat.
A l’aire, la situació és una mica millor, però no exempta de senyals d’alarma. Alguns aeroports mostren símptomes de saturació. I el contrast fa mal: es pretén que el turisme sigui el salvavides del PIB, però es descuida la logística que ho fa possible.
Si dos òrgans interconnectats no es poden posar d’acord ni per explicar un incident nacional, com previndran el següent?
I al súmmum del descontrol, la Gran Apagada. Durant hores, el país sencer va quedar a les fosques. Fins avui seguim sense saber per què. La versió de la ministra de Transició Ecològica ha estat contradit per la de Red Eléctrica, l’empresa estatal encarregada de la distribució. Si dos òrgans interconnectats no es poden posar d’acord ni per explicar un incident nacional, com previndran el següent?
La sensació d’orfandat institucional és profunda. El públic no s’ensorra sol: s’abandona. I a Espanya, després de més de set anys de govern, la manca d’atenció ha deixat de ser una crítica política per convertir-se en una certesa objectiva.
No és només incompetència. Es tracta de prioritats. I quan governar es converteix en un exercici d’imatge i d’estricta autosupervivència, el país paga la factura.
Ha arribat el moment que la ciutadania torni a tenir la paraula. Com més temps transcorri sense tenir un govern normal, més dura serà la caiguda i més difícil refer-se.
Les carreteres, trens i serveis públics cauen a trossos. On és l'Estat? #Infraestructures #GovernSánchez #Espanya Share on X
Loading ...
