Església i pedofília, una reflexió necessària

França ha fet públic un informe independent sobre presumptes casos d’abusos sexuals per part de sacerdots i persones pertanyents a l’Església. Aquest fet ha tornat a situar en un primer pla una qüestió que atreu sempre als mitjans de comunicació. Cal que es produeixi una reflexió no guiada pels prejudicis, sinó sorgida a la llum dels fets:

1. Aquests escàndols, que es remunten pel que fa a la seva divulgació inicial a principis d’aquest segle, s’han prolongat al llarg de tots aquests anys i són causa d’un mal terrible. Primer sobre els propis afectats, aquells que van veure sorpresa la seva innocència. Però el dany sobre la pròpia Església ha estat també gran. Ha multiplicat la desorientació perquè en bastants casos els pastors, per excés o per defecte, no han estat a l’altura, i també perquè per part d’aquells grups sempre consideren que la solució per al problema eclesial és la de confondre’s amb el món, l’han utilitzat a fons. També ha estat i és un tema agraït per als que practiquen per principi una animadversió a l’església.
2. Sobre el que ha passat cal recordar les paraules de Jesús sobre aquells que s’escandalitzin, dels que es diu que més els valdria lligar-se una pedra de molí a coll.
3. Durant molts anys l’Església ha actuat sense recórrer a les instàncies civils en casos de presumptes delictes, en part perquè no tot el que es presentava com abús realment ho era, i en part perquè l’Església considerava que havia de resoldre-ho en el seu si. Per això s’han mogut sacerdots del seu lloc i han estat enviats a fer penitència i a reformar-se, però mai ha emprès mesures relacionades amb la intervenció de la justícia. Aquest és el gran canvi que s’ha produït en aquest segle, quan la pròpia Església denúncia als tribunals els casos dels que té coneixement. Cal entendre que històricament l’església es considera a si mateixa una societat perfecta que no recorre a instàncies seculars. D’aquí la tendència a mantenir-se sobretot en l’àmbit intern, possibilitat que ja no existeix canònicament perquè s’ha establert entre altres obligacions la de denunciar.
4. Tot i les xifres que s’aporten, el nombre de sacerdots involucrats és reduït en relació a la importància d’aquest fenomen en la societat secular. Cal recordar que es presenten casos que van ocórrer durant els anys 50 de segle passat, per exemple la famosa investigació “Spotlight” de The Boston Globe el 2002 i la pel·lícula que la va inspirar en 2015. Però el rastre de paper que documenta els patrons d’abús i encobriment es remunta a la dècada de 1950. Va ser llavors quan els bisbes nord-americans van començar a referir als sacerdots en els centres de tractament administrats per l’església, en lloc de denunciar l’abús a les autoritats independents.

Cal dir que els més nombrosos queden lluny en el temps i coincideixen amb l’escenari contracultural que es va viure en els anys 60, 70 que també va coincidir amb el postconcili. En aquestes últimes dècades el nombre de casos és molt reduït. Quan s’aporten percentatges sobre el nombre de sacerdots afectats, en massa ocasions s’utilitza una relació incorrecta perquè es refereix només al nombre de sacerdots que existeixen en l’actualitat, quan els casos signifiquen una acumulació de 70 anys. La comparació real s’ha d’establir en relació al nombre de sacerdots que hi havien al llarg d’aquest període i llavors és quan s’observa que la incidència és molt baixa.

5. El criteri de casos acumulats al llarg del temps és una pràctica insòlita. No s’ha donat en relació a cap altra organització ni delicte, ja que normalment el que interessa a les instàncies públiques és castigar allò que encara és castigable, i que per tant no ha prescrit. L’única excepció a aquesta pràctica de l’acumulació en sentit afirmatiu es dóna només en els casos de violència de gènere, en els quals cada vegada que es produeix un cas es recorda sistemàticament el nombre total acumulat des del moment que han existit estadístiques. Una pregunta necessària és per què aquest enfocament s’aplica només a aquestes qüestions?
6. No hi ha cap altra organització que s’hagi vist tan assetjada en relació a la pedofília, tot i que és públic i notori que és un mal molt estès en el conjunt de la societat, com ho mostra la multiplicació de casos de pornografia infantil, així com la constant pluja de denúncies individuals sobre persones que l’activitat professional els manté en relació amb nens, nenes i joves. Ara mateix un escàndol de grans dimensions es produeix en les federacions de futbol femení dels EUA, Veneçuela i Austràlia per greus denúncies d’assetjament sexual en què s’afirmen casos en què la jugadora ha patit abusos des que tenia 14 anys per part d’entrenadors, tècnics de la federació. Abans que això, també s’han donat multitud de casos en els equips femenins de gimnàstica quan començaven a treballar amb nenes.Tot i la successió d’escàndols d’aquesta naturalesa, mai les instàncies concernides, federacions, clubs, els propis governs, han encarregat cap informació independent com ha fet amb l’Església, ni han establert durs protocols per evitar que es repeteixin els successos, com també ha fet la pròpia Església.
7. Hi ha la tendència de presentar un estereotip en què el sacerdot o el religiós és un home problematitzat amb el sexe. Aquest plantejament parteix d’un prejudici contra el celibat, que per a molts resulta una mica incomprensible. Però és evident que, com ja s’ha apuntat amb anterioritat, el nombre de casos és reduït i no representa, més aviat al contrari, una diferència amb els paràmetres en que viu la nostra societat. Recordem que en els anys 60 i 70 de segle passat, la revolució sexual que es va iniciar no veia amb mals ulls la relació pedòfila entre adults i nens, sobretot en l’àmbit de la cultura homosexual. Recordem que en el segle passat i fins que no va ser obligada per la seva expulsió com a organització consultiva de Nacions Unides, l’internacional homosexual, la ILGA, existia una associació NAMBLA que promovia el “amor” entre joves i adults. A Holanda va existir durant anys un partit polític que tenia com a bandera exactament això. Ha estat a la cultura mundana on en major mesura es va produir aquest tipus de manifestacions, però l’extensió del mal ja és extraordinària facilitada per les xarxes socials. Tot això no excusa els delictes comesos per sacerdots, sinó que els emmarca.
8. Aquesta cultura mundana cal relacionar-la amb el fet que la immensa majoria de les relacions indegudes, abusos o penetracions, que s’han produït tenien com a víctima un nen o un adolescent, i no a una nena o una jove. És a dir, hi havia una clara orientació homoeròtica i homosexual en aquestes pràctiques. I aquest fet té relació amb l’època passada en què van entrar en els seminaris joves que s’apartaven de la vida mundana perquè internament la seva condició sexual els separaven del comportament generalitzat d’atracció cap a la dona. Aquesta evidència numèrica ha estat reiterada en tots els informes però mai aflora amb claredat en els mitjans de comunicació perquè és políticament incorrecte i perquè estableix un tipus de relació que té en l’homosexualitat la principal.
9. El grup sacerdotal com a grup social, i en relació al conjunt de la població, cal dir que és el grup de població que presenta un més alt estàndard d’honestedat en tots els seus aspectes. En el seu si pràcticament no hi ha delinqüents i aquesta és una excepció en relació al conjunt de la societat. Aquest criteri general també s’ignora habitualment.
10. El fet que les interpretacions sobre les dades estiguin ideològicament orientades, es manifesta en part dels informes fets per àmbits independents que en molts casos insisteixen en la necessitat d’acabar amb el celibat, sense que aquest sigui un objectiu d’aquestes comissions, entrar al si de les qüestions eclesials, a el mateix temps que assumeixen sense presentar les xifres que precisament assenyalen la component homoeròtica dels casos, en els quals òbviament casar-se amb una dona no significaria cap solució.
11. No és una dada menor que els informes de comissions independents vagin seguits d’importants reclamacions econòmiques. No és possible separar aquesta qüestió de la proliferació de casos. Si bé això no vol dir que hi hagi un afany de lucre, però sí un incentiu per multiplicar aquest tipus de reclamacions. Algunes diòcesis, sobretot dels Estats Units, s’han vist arruïnades per aquesta causa.
12. Molts d’aquests informes presenten biaixos importants. Si considerem l’últim cas, el francès, que el papa Francisco ha assumit sense cap reserva, cal dir que la seva metodologia és dubtosa. Perquè si bé el resultat final de l’informe de la comissió assenyala que hi va haver més de 300.000 víctimes des dels anys 50, la comissió només va entrevistar a 6.500 persones, per després, segons el mateix text detalla, realitzar una projecció general basada en dades demogràfiques. Això és sens dubte inacceptable. Si es tractés d’un simple estudi prospectiu, sí que seria raonable. Però quan es tracta d’un escenari on diluciden casos que comporten responsabilitats mediàtiques, judicials i pecuniàries, aquest enfocament no seria admès per cap tribunal ni per cap instància que contempli la reclamació econòmica. Per tant, cal afegir que les dades de l’informe francès no corresponen a cap estadística real, sinó que es tracta tan sols d’una hipòtesi projectiva.
13. Hi ha una actitud eclesial per part d’alguns bisbes i del propi Vaticà excessivament atemorida. Però la por no és una bona consellera i menys encara quan es tracta d’aixecar la veritat i fer justícia.
14. La majoria d’aquestes comissions s’han realitzat en els països anglosaxons, on els catòlics són importants però segueixen sent vistos, per part de una cultura wasp , com una anomalia cultural. També a Alemanya, que és un país on han coexistit la catòlica i la protestant. Es dóna per tant un pre-judici contra el celibat catòlic al qual es responsabilitza sense causa d’aquests successos
15. L’Església és l’única gran institució, Benet XVI i encara més Francisco, que ha establert normes de prevenció d’actuació posterior. Ni tan sols a les Nacions Unides sobre acusacions sobre el seu personal d’abusos sexuals molt greus s’ha establert mesures semblants.
16. Un exemple evident de com es tracta a l’Església de manera diferent a la resta d’organitzacions i institucions ho exemplifica el diari El País que des de fa temps té oberta una adreça perquè puguin formular-se denúncies anònimes contra sacerdots i religiosos per presumptes casos d’abusos sexuals . Si aquesta pràctica s’hagués fet amb qualsevol altra instància professional o d’altre tipus, fa molt de temps que El País hauria d’haver afrontat una denúncia o querella judicial, però l’Església ho permet.
17. En tota aquesta dinàmica i en la resposta de la institució eclesial es troba a faltar una més clara i decidida defensa dels seus sacerdots. La qual cosa no deixa de ser un contrasentit i potser una manifestació més del tumor que els mitjans de comunicació generen en els dirigents eclesials.

 Loading ...